Manifestació pels carrers de Gràcia, l'abril de 2006. © Oriol Clavera
Per allò de treballar (pel que fa en temes d’actualitat o premsa) amb o per mitjans compromesos (des del ja desaparegut butlletí de contra-informació El Vocero Disidente, L’Accent o La Directa fins a l’Ardi Beltza, el Kalegorria, el Berria o el Gara) i no pels que pertanyen a un “imperi” mediàtic (que amb els únics amb qui estan compromesos són amb qui maneguen els calers) m’he fet un fart d’anar a manis, concentracions, accions, xerrades… a fer-hi fotos. I no són gens poques les vegades en que l’únic representant de la premsa era un que jo em sé.
El cas és que el disc dur on guardo l’arxiu el tinc organitzat en carpetes segons si és reportatge, premsa, obra personal; i subcarpetes d’internacional, viatge, cultura, societat…; i encara més subsubcarpetes (si és que està ben dit) segons si és música, entrevistes, etc. Les últimes d’aquest enramat de carpetes són els temes concrets, pròpiament. Doncs una carpeta d’aquestes es diu “3 de Gràcia” on a dins encara hi ha algunes subcarpetes més. Moltes de les fotos que hi ha dins són aquell tipus de fotos que cap dels “grans” diaris mai van arribar a publicar. De fet, no hi enviaven ningú a cobrir-les.
Manifestació pels carrers de Gràcia, l'agost de 2005. © Oriol Clavera
El que es va anomenar el cas dels 3 de Gràcia (aquí podeu veure’n informació) fa temps que es va acabar, però fa pocs dies un desgraciat accident se’ns va emportar el Josep Mayoral, un dels 3 joves graciens que van despertar la solidaritat de milers de persones durant els 4 anys que van transcórrer des de la seva detenció i maltractaments a comissaria, el 2002, fins a la seva absolució. El periodista David Fernàndez en fa un breu resum ben clar de com va anar tot plegat, en aquest article a Vilaweb.
Vaig lamentar no poder-hi ser. El passat dia 20, punys alçats al so de la Muixeranga davant del Casal Popular de Gràcia. Sentit homenatge a l’amic, company, militant. Quan treballo, només faig fotos. En aquest cas la càmera hauria reposat a l’espatlla. En aquest cas, el meu puny també s’hauria alçat.
Seguim, seguirem, Josep.
Fins aconseguir l'absolució. Vila de Gràcia, agost de 2005. © Oriol Clavera
1 Resposta a “els 3 de Gràcia”