Vic antiracista

Algo més de 2000 persones es manifestaven ahir contra el racisme, pels carrers de Vic.

Vic, 26 de maig de 2012. © Oriol Clavera

un any després

Ahir, 15 de maig, feia un any del famós 15M que va donar la volta al món aquells dies de fa un any. A mi em va agafar mig fora i en vaig fer un seguiment més aviat escàs. Algunes fotos a València, alguna mani a Barcelona i l’Aturem el Parlament. 

I ahir, alguna cosa més que vaig poder fer.

Pg. Sant Joan de Barcelona. 15 de maig de 2012. © Oriol Clavera

Davant una sucursal d’Unnim (Caixa Terrassa) a Pg Sant Joan. Barcelona, 15 de maig de 2012. © Oriol Clavera

Sucursal de Caixa Terrassa empaperada amb centenars de persones fora cridant contra els desnonaments i la banca. Barcelona, 15 de maig de 2012 © Oriol Clavera

Judici a La Banca davant la seu de La Caixa, a l’Avinguda Diagonal de Barcelona. © Oriol Clavera

Un any després, ens seguim deixant robar per aquesta colla de lladres que entraren per Almansa i pels autòctons, amb interessos comuns, que es venen el país amb inquilins inclosos.

no parking

no parking # 1 © Oriol Clavera

li deien Ruiz

Manifestació estudiantil contra la Constitució europea. Barcelona, febrer de 2005. © Oriol Clavera

Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.

Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.

Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.

La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.

I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.

Encaputxats als carrers de Barcelona. 1er de Maig © Oriol Clavera

I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial” (Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.

sense sostre

Ja fa anys d’aquesta foto. Forma part del primer reportatge que vaig fer, quan tot just començava a fer fotografies. El dia a dia d’uns nois toxicòmans que vivien al carrer, a Lleida, i passaven hores netejant vidres o oferint mocadors als semàfors. De dia i de nit, fins que tenien els diners suficients per anar a comprar la dosi.

Sembla ser que l’heroïna “torna” (i amb això no vull dir que hagués marxat mai). En els temps que corren, una bona arma per desactivar la rebel·lió, ja utilitzada en dècades passades arreu.

Com ombres entre la boira. Lleida, desembre de 1999. © Oriol Clavera

29 de març, tertulians, contenidors i el casc.

Amb un 40% d’atur juvenil; una Reforma Laboral que tracta als treballadors gairebé com a bestiar (només faltarà que ens marquin amb un ferro roent); una Banca que té beneficis multimilionaris, igual que les 35 principals empreses espanyoles; unes quantes fortunes que evadeixen impostos amb el beneplàcit dels governs; i una colla de polítics que en són co-responsables en qualitat, com a mínim, de titelles, des del Mas dels 800 mil € en paradisos fiscals a Liechtenstein fins al Puig, cap psicòpata dels de les porres, pilotes de goma i, ara també, els gasos lacrimògens. I sense oblidar-nos del PSOE, que ara posa el crit al cel contra aquesta reforma tal com feia el PP amb la que van fer ells el 2010 (qui mai hi està en contra, curiosament, és la Patronal i el Duran i Lleida). Amb tot això, encara ara s’estranyen de que Barcelona, un dia de Vaga General, cremi? El que a mi m’estranya és que no cremi més sovint, i no només Barcelona.

Ja fa temps que per no treure l’esmorzar, o vomitar per dir-ho en una sola paraula, intento no escoltar la colla de tertulians que es passegen per platós i estudis de ràdio. Aquest cop tampoc ho he fet, però m’imagino que estaran tot indignats per la quantitat de contenidors que han cremat. És curiós que no s’indignin mai, la majoria, pel que comento al primer paràgraf. Però clar, potser llavors ja no els trucarien per anar a opinar.

Barricades ben d'hora perquè els esquirols i els coaccionats no vagin a treballar. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Piquet matinal a la Vila de Gràcia. 29 de març de 2012 © Oriol Clavera

Agressió sense contemplacions a un noi amb dificultats de moviment. Plaça Catalunya, 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

He pensat que m’hauré de comprar un casc per poder treballar amb més tranquil·litat, en casos com els d’ahir. Entre pilotes i cops de porra per una banda, i pedres i ampolles marcant trajectòries, de vegades, massa aleatòries és un patir. Decidit. I com que no tinc moto, potser el puc amortitzar portant-lo habitualment per defensar-me dels coloms que van en vol rasant i que em fan fer aquests gestos espasmòdics, encara ara, després de deu anys per aquests carrers.

T’ha d’agradar

Volia escriure un post dedicat a l’energúmen que cobra un bon sou, pagat per tots nosaltres, per ostiar impunement pel carrer, amb la cara tapada i sense el número d’identificació a que els obliga la llei, a aquells que se li posen davant. Però vés per on, l’amic Jaume Barrull (autor del blog Altercat, que trobareu a la columna de blogs que segueixo) ha publicat a la seva columna quinzenal al Lectura, el dominical del diari Segre, un article que la clava. El copio més avall i fins i tot li agafo el títol. Jo hi afegiria, només, que tampoc t’ostien perquè siguis fotògraf, sinó per fotografiar com ostien, en aquest cas, a estudiants.

Vaga d'universitats. Barcelona, 29 de febrer de 2012. © Oriol Clavera

T’HA D’AGRADAR

(Jaume Barrull – www.altercat.net)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

No em van pegar només per ser estudiant, per això no et persegueixen, cert. Ho van fer perquè intentava dir el què pensava on no tocava. Ens van reprimir perquè un responsable polític o policial va decidir que no érem ningú per increpar el president Aznar de tant a prop. Tampoc t’alcen la mà per ser pagès, ho fan si aboques una tona de patates a la delegació del govern i els dius que són uns lladres a la cara. Tampoc t’estomaquen per ser treballador, ho fan si talles el trànsit amb una pancarta que diu no volem perdre la feina i alguna autoritat amb esperit fraguista considera que la calle és mia i aquests cridaners incomoden. Si vols queixar-te no molestis, manifesta’t per la vorera, demana permís, sigues cívic, oneja una bandera però procura no tapar la vista del turista, que fa lleig i pensaran que som un país subdesenvolupat.

Sempre m’he preguntat, encara que la resposta no crec que sigui gaire poètica, quin tipus de pensaments, de sentiments, d’idees i emocions tenen els policies que es fan antidisturbis. Segurament em faria caure de la cadira, de riure, quan s’excusarien que jo també sóc treballador i només compleixo ordres. Puc entendre la satisfacció de resoldre un cas d’assassinat i de protegir un indefens, però més aviat em repugna la idea d’agafar una porra i estomacar persones. El dia que vegi Fèlix Millet amb la cara inflada, que vegi un policia empenyent violentament a Zaplana o Piqué, el dia que un mosso venti un clatellot als consellers de la Caixa o Joan Rossell surti per la tele amagant-se acollonit, començaré a pensar que potser reparteixen de manera democràtica. M’encurioseix saber què hi diuen les seves mares. I els seus fills. De que fa el teu pare? Pega treballadors que reclamen un salari digne. Segur que no ho expliquen així, la seva versió deu ser més heròica, més humana, més empolainada de grans gestes contra dolents violents. Com aquells antidisturbis, a qui paguem el salari entre tots, que pegaven nenes pels carrers de València. Vergonya aliena, ja t’ho diré.

Plaers de Girona

Deu dies donant tombs per Girona donen per molt. Per molts kilòmetres caminant amunt i avall. I per moltes fotos. I, és clar, totes no hi caben. Així que, a banda de fullejar les pàgines del Descobrir, on trobareu el Dossier Central sobre Girona que surt aquest mes de març, us poso algunes imatges més que no arribaran als quioscos. Potser veient-les us picarà la curiositat per saber quines són les que sí han entrat a l’edició final?

els enemics

Des de València ens arriben aquests dies imatges (la xarxa en va plena i en aquest enllaç hi ha un recull de vídeos fet per en Jordi Salvia) d’una cosa que, no ho oblidem, no és pas nova. Arran de la repressió patida pels estudiants valencians, ara segur que hi ha qui es posa les mans al cap quan, estant ells als governs, enviaven les mateixes bèsties a repartir cops de porra, de pilota, de kubotan o de peu a estudiants, per exemple, que és el que ens ocupa.

Barcelona, 17 de novembre de 2005. © Oriol Clavera

El 17 de novembre de 2005, amb el Tripartit al Govern català i el PsoE a l’espanyol, ja s’enviava la policia a reprimir estudiants que defensaven els seus drets i els dels que venien per darrera seu. Els ostiaven, els tiraven a terra, els emmanillaven…

Barcelona, 17 de novembre de 2005. ©Oriol Clavera

Mani contra el procés de Bolonya. Barcelona, 17 de març de 2009. © Oriol Clavera

Ahir, Antonio Moreno Piquer, Cap Superior de la Policia espanyola al País Valencià (designat pel Rubalcaba del PsoE i bon amic de l’ultradeta), en compareixença davant de la premsa, es va referir als estudiants com a “enemics”. S’ha criticat molt aquesta frase, però no crec que vagi desencaminat el senyor de les condecoracions (que segur que en té unes quantes). Perquè potser és hora de que molta gent  comenci a veure aquests personatges de les porres i els qui els dirigeixen, des dels despatxos dels Ministeris i dels tan famosos “Mercats”, com a enemics. Dels estudiants, dels treballadors en atur, dels que declaren vagues, dels que amb prou feines arribem a final de mes, dels qui fan fora de casa seva, dels immigrats i dels emigrats,…

Que la crisi la paguin els rics!

Que els culpables de la crisi no és que no l’estiguin pagant ells, sinó que al damunt se’n beneficien, no és cap secret a aquestes alçades. Per molt que els grans (entre cometes) mitjans (públics i privats) no ho diguin, que ve a ser el mateix que amagar-ho. Ja se sap, qui paga mana, no?  I qui paga són aquells que exploten, roben, defrauden, desnonen,… se li pot dir de moltes maneres. I els polítics de professió, aquells que van a fer diners o a fer que els guanyin els seus, ja se’n cuiden de tenir-nos a tots a ratlla. Si més no a intentar-ho. Ja sigui perseguint treballadors en lluita de TMB, a Barcelona, estomacant i detenint estudiants de no més de 16 anys a València ahir o una cosa tan senzilla com esborrar les veus crítiques, aquelles que no tenen lloc a les tertúlies ni pàgines als seus diaris,… i han de servir-se de les parets. El que sembla que no entenen, és que tard o d’hora els treballadors ens haurem de fer sentir. Que mirin cap a Grècia, sinó.

Amb prou feines va durar un matí, aquell 29S. © Oriol Clavera

Perquè, no ens enganyem, els lladres tenen nom i cognoms: http://lladres.acampadagirona.org/