Ahir, 15 de maig, feia un any del famós 15M que va donar la volta al món aquells dies de fa un any. A mi em va agafar mig fora i en vaig fer un seguiment més aviat escàs. Algunes fotos a València, alguna mani a Barcelona i l’Aturem el Parlament.
Un any després, ens seguim deixant robar per aquesta colla de lladres que entraren per Almansa i pels autòctons, amb interessos comuns, que es venen el país amb inquilins inclosos.
Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.
Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.
Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.
La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.
I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.
I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial”(Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.
Ja fa anys d’aquesta foto. Forma part del primer reportatge que vaig fer, quan tot just començava a fer fotografies. El dia a dia d’uns nois toxicòmans que vivien al carrer, a Lleida, i passaven hores netejant vidres o oferint mocadors als semàfors. De dia i de nit, fins que tenien els diners suficients per anar a comprar la dosi.
Sembla ser que l’heroïna “torna” (i amb això no vull dir que hagués marxat mai). En els temps que corren, una bona arma per desactivar la rebel·lió, ja utilitzada en dècades passades arreu.
El 17 d’abril de 1996, 19 camperols i camperoles van ser assassinats al Brasil. Des d’aleshores, aquesta data ha esdevingut el Dia Internacional de les Lluita Camperola. Grans propietaris, corporacions, empreses hidroelèctriques, bancs, inversors, operadors turístics i immobliliaris, amb la complicitat del Banc Mundial com a garant de tanta rapinya, són culpables de les penúries de la pagesia arreu. Culpables del desplaçament forçós de les poblacions locals. Culpables de la violació dels drets humans i dels drets de la dona. Culpables de l’augment de la pobresa. Culpables de la contaminació ambiental i de la destrucció d’ecosistemes. Acaparadors de terres.
Des dels camperols veneçolans que lluitaven i lluiten contra els grans terratinents (i els seus sicaris), lladres de terres que han deixat improductives milers i milers d’hectàrees de terra (com l’española Duquesa de Alba, a Andalusia) mentre hi ha qui amb prou feines té un plat de menjar a taula, als llauradors de l’horta de València que veuen com el creixement urbanístic a cop de talonari se’ls menja les terres o als del Delta del Llobregat que, si no plantem cara, deixaran de collir carxofes per donar pas a la indústria del totxo i els casinos Made in Las Vegas de la mà del multimilionari sionista i finançador de la dreta més reaccionària iankee i israeliana, Sheldon Adelson& CiU.
Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).
Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.
No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat, aprendre’m el guió. Curt, més aviat.
Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.
Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.
El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.
La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.
Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.
I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.
Des de València ens arriben aquests dies imatges (la xarxa en va plena i en aquest enllaç hi ha un recull de vídeos fet per en Jordi Salvia) d’una cosa que, no ho oblidem, no és pas nova. Arran de la repressió patida pels estudiants valencians, ara segur que hi ha qui es posa les mans al cap quan, estant ells als governs, enviaven les mateixes bèsties a repartir cops de porra, de pilota, de kubotan o de peu a estudiants, per exemple, que és el que ens ocupa.
El 17 de novembre de 2005, amb el Tripartit al Govern català i el PsoE a l’espanyol, ja s’enviava la policia a reprimir estudiants que defensaven els seus drets i els dels que venien per darrera seu. Els ostiaven, els tiraven a terra, els emmanillaven…
Ahir, Antonio Moreno Piquer, Cap Superior de la Policia espanyola al País Valencià (designat pel Rubalcaba del PsoE i bon amic de l’ultradeta), en compareixença davant de la premsa, es va referir als estudiants com a “enemics”. S’ha criticat molt aquesta frase, però no crec que vagi desencaminat el senyor de les condecoracions (que segur que en té unes quantes). Perquè potser és hora de que molta gent comenci a veure aquests personatges de les porres i els qui els dirigeixen, des dels despatxos dels Ministeris i dels tan famosos “Mercats”, com a enemics. Dels estudiants, dels treballadors en atur, dels que declaren vagues, dels que amb prou feines arribem a final de mes, dels qui fan fora de casa seva, dels immigrats i dels emigrats,…
Que els culpables de la crisi no és que no l’estiguin pagant ells, sinó que al damunt se’n beneficien, no és cap secret a aquestes alçades. Per molt que els grans (entre cometes) mitjans (públics i privats) no ho diguin, que ve a ser el mateix que amagar-ho. Ja se sap, qui paga mana, no? I qui paga són aquells que exploten, roben, defrauden, desnonen,… se li pot dir de moltes maneres. I els polítics de professió, aquells que van a fer diners o a fer que els guanyin els seus, ja se’n cuiden de tenir-nos a tots a ratlla. Si més no a intentar-ho. Ja sigui perseguint treballadors en lluita de TMB, a Barcelona, estomacant i detenint estudiants de no més de 16 anys a València ahir o una cosa tan senzilla com esborrar les veus crítiques, aquelles que no tenen lloc a les tertúlies ni pàgines als seus diaris,… i han de servir-se de les parets. El que sembla que no entenen, és que tard o d’hora els treballadors ens haurem de fer sentir. Que mirin cap a Grècia, sinó.
Farà cosa de deu anys, i en motiu del 150 aniversari del naixement d’Antoni Gaudí, vaig fer un reportatge sobre la Sagrada Família, que va publicar-se al País Basc, al suplement dominical del diari Gara, ZAZPIKA, i a LA MIRADA, dominical que es repartia a l’Estat espanyol amb diaris provincials del Grupo PRISA. Època de diapos, disparar poc i pensar més.
