li deien Ruiz

Manifestació estudiantil contra la Constitució europea. Barcelona, febrer de 2005. © Oriol Clavera

Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.

Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.

Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.

La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.

I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.

Encaputxats als carrers de Barcelona. 1er de Maig © Oriol Clavera

I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial” (Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.

unes carxofes amb Ferran Adrià

Foto del rodatge de "La Cocina en 10 minutos de Ferran Adrià". © Oriol Clavera

Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).

Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.

No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat,  aprendre’m el guió. Curt, més aviat.

Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.

Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.

El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.

La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.

Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.

I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.

29 de març, tertulians, contenidors i el casc.

Amb un 40% d’atur juvenil; una Reforma Laboral que tracta als treballadors gairebé com a bestiar (només faltarà que ens marquin amb un ferro roent); una Banca que té beneficis multimilionaris, igual que les 35 principals empreses espanyoles; unes quantes fortunes que evadeixen impostos amb el beneplàcit dels governs; i una colla de polítics que en són co-responsables en qualitat, com a mínim, de titelles, des del Mas dels 800 mil € en paradisos fiscals a Liechtenstein fins al Puig, cap psicòpata dels de les porres, pilotes de goma i, ara també, els gasos lacrimògens. I sense oblidar-nos del PSOE, que ara posa el crit al cel contra aquesta reforma tal com feia el PP amb la que van fer ells el 2010 (qui mai hi està en contra, curiosament, és la Patronal i el Duran i Lleida). Amb tot això, encara ara s’estranyen de que Barcelona, un dia de Vaga General, cremi? El que a mi m’estranya és que no cremi més sovint, i no només Barcelona.

Ja fa temps que per no treure l’esmorzar, o vomitar per dir-ho en una sola paraula, intento no escoltar la colla de tertulians que es passegen per platós i estudis de ràdio. Aquest cop tampoc ho he fet, però m’imagino que estaran tot indignats per la quantitat de contenidors que han cremat. És curiós que no s’indignin mai, la majoria, pel que comento al primer paràgraf. Però clar, potser llavors ja no els trucarien per anar a opinar.

Barricades ben d'hora perquè els esquirols i els coaccionats no vagin a treballar. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Piquet matinal a la Vila de Gràcia. 29 de març de 2012 © Oriol Clavera

Agressió sense contemplacions a un noi amb dificultats de moviment. Plaça Catalunya, 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

He pensat que m’hauré de comprar un casc per poder treballar amb més tranquil·litat, en casos com els d’ahir. Entre pilotes i cops de porra per una banda, i pedres i ampolles marcant trajectòries, de vegades, massa aleatòries és un patir. Decidit. I com que no tinc moto, potser el puc amortitzar portant-lo habitualment per defensar-me dels coloms que van en vol rasant i que em fan fer aquests gestos espasmòdics, encara ara, després de deu anys per aquests carrers.

T’ha d’agradar

Volia escriure un post dedicat a l’energúmen que cobra un bon sou, pagat per tots nosaltres, per ostiar impunement pel carrer, amb la cara tapada i sense el número d’identificació a que els obliga la llei, a aquells que se li posen davant. Però vés per on, l’amic Jaume Barrull (autor del blog Altercat, que trobareu a la columna de blogs que segueixo) ha publicat a la seva columna quinzenal al Lectura, el dominical del diari Segre, un article que la clava. El copio més avall i fins i tot li agafo el títol. Jo hi afegiria, només, que tampoc t’ostien perquè siguis fotògraf, sinó per fotografiar com ostien, en aquest cas, a estudiants.

Vaga d'universitats. Barcelona, 29 de febrer de 2012. © Oriol Clavera

T’HA D’AGRADAR

(Jaume Barrull – www.altercat.net)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

No em van pegar només per ser estudiant, per això no et persegueixen, cert. Ho van fer perquè intentava dir el què pensava on no tocava. Ens van reprimir perquè un responsable polític o policial va decidir que no érem ningú per increpar el president Aznar de tant a prop. Tampoc t’alcen la mà per ser pagès, ho fan si aboques una tona de patates a la delegació del govern i els dius que són uns lladres a la cara. Tampoc t’estomaquen per ser treballador, ho fan si talles el trànsit amb una pancarta que diu no volem perdre la feina i alguna autoritat amb esperit fraguista considera que la calle és mia i aquests cridaners incomoden. Si vols queixar-te no molestis, manifesta’t per la vorera, demana permís, sigues cívic, oneja una bandera però procura no tapar la vista del turista, que fa lleig i pensaran que som un país subdesenvolupat.

Sempre m’he preguntat, encara que la resposta no crec que sigui gaire poètica, quin tipus de pensaments, de sentiments, d’idees i emocions tenen els policies que es fan antidisturbis. Segurament em faria caure de la cadira, de riure, quan s’excusarien que jo també sóc treballador i només compleixo ordres. Puc entendre la satisfacció de resoldre un cas d’assassinat i de protegir un indefens, però més aviat em repugna la idea d’agafar una porra i estomacar persones. El dia que vegi Fèlix Millet amb la cara inflada, que vegi un policia empenyent violentament a Zaplana o Piqué, el dia que un mosso venti un clatellot als consellers de la Caixa o Joan Rossell surti per la tele amagant-se acollonit, començaré a pensar que potser reparteixen de manera democràtica. M’encurioseix saber què hi diuen les seves mares. I els seus fills. De que fa el teu pare? Pega treballadors que reclamen un salari digne. Segur que no ho expliquen així, la seva versió deu ser més heròica, més humana, més empolainada de grans gestes contra dolents violents. Com aquells antidisturbis, a qui paguem el salari entre tots, que pegaven nenes pels carrers de València. Vergonya aliena, ja t’ho diré.

Plaers de Girona

Deu dies donant tombs per Girona donen per molt. Per molts kilòmetres caminant amunt i avall. I per moltes fotos. I, és clar, totes no hi caben. Així que, a banda de fullejar les pàgines del Descobrir, on trobareu el Dossier Central sobre Girona que surt aquest mes de març, us poso algunes imatges més que no arribaran als quioscos. Potser veient-les us picarà la curiositat per saber quines són les que sí han entrat a l’edició final?

Travessera de Gràcia, 9:49h

Piquet durant la vaga general del 29-S. Gràcia, setembre de 2010. © Oriol Clavera

temps mort a la Sagrada Família

Barcelona, primavera de 2002 (?). © Oriol Clavera

Farà cosa de deu anys, i en motiu del 150 aniversari del naixement d’Antoni Gaudí, vaig fer un reportatge sobre la Sagrada Família, que va publicar-se al País Basc, al suplement dominical del diari Gara, ZAZPIKA, i a LA MIRADA, dominical que es repartia a l’Estat espanyol amb diaris provincials del Grupo PRISA. Època de diapos, disparar poc i pensar més.

El circ a casa nostra

Res millor per començar l’any que un reportatge sobre el circ que es fa al nostre país. Malabaristes, pallassos i pallasses, trapezistes, música i acròbates. Amb text de la periodista Begoña Garcia i a les pàgines del Descobrir Catalunya.

Obertura del reportatge al Descobrir amb una foto dels divertidíssims Los Excéntricos

Us poso algunes imatges que no sortiran publicades.

El Circ Raluy, sessió de tarda. Viladecans, octubre de 2011. © Oriol Clavera

"Jazzcirloqui" a l'Ateneu Popular 9Barris. Barcelona, octubre de 2011. © Oriol Clavera

Sylvestre, Marceline i Zaza "Los Excéntricos". Octubre de 2011 © Oriol Clavera

La Pepa Plana preparant-se abans d'una actuació. Barberà del Vallès, octubre de 2011. © Oriol Clavera

Final d'espectacle al Circ Raluy. © Oriol Clavera

vida salvatge (i dos)

Parlava en l’anterior post sobre lo emocionant que va ser el matí que vaig estar fotografiant el martinet blanc i el blauet, per allò de ser, ni que fos per una estona, un fotògraf de natura o un naturalista, que  al cap i a la fi ve a ser el mateix. Si més no, per ser un bon fotògraf de natura has de ser, també, un bon naturalista.

Us deia llavors que en un següent post us parlaria de més fotos de fauna que he fet, arran d’aquest encàrrec. Si fa unes setmanes us parlava d’una espècie de rapinyaire urbà que està aprofitant els temps que corren per escanyar més encara als que més pateixen, en aquest us parlaré dels de tota la vida: voltors i milans. Els que volen i tenen plomes.

Milà reial. © Oriol Clavera

Va ser un dia lleig, què hi farem, fred, de cel gris i poca llum. Però almenys no va ploure. A les sis i mitja del matí pujàvem amb el Jordi Castillo, de l’Estació Biològica del Pallars Jussà, cap a un dels aguaits que la gent de Photologistics gestionen a diferents indrets del país. Aquest, a la Serra de Lleràs, està pensat per a fotografiar voltors (Gyps fulvus), milans (Milvus milvus) i aufranys (Neophron percnopterus)  en ple vol, aprofitant el canyet que amb finalitats de conservació del ocells carronyaires amenaçats gestiona l’Estació Biològica.

vida salvatge (u)

Acabo d’entregar una feina que m’havien encarregat allà pel juny, esperat durant el juliol i començat, ja amb les coses clares del que havia d’anar a fotografiar, l’agost. Fins ara, que tot just l’he acabada (tret d’alguna foto concreta que em queda pendent). El cas és que he voltat prou per diferents comarques i m’ha tocat fotografiar uns quants indrets i espais naturals. Per qui no ho sàpigui, de jovenet era addicte als documentals de natura. I d’aquí em van venir les ganes de dedicar-me a la fotografia, m’imagino. En un principi volia ser un d’aquells fotògrafs de natura que tant admirava (i admiro) però ja ràpidament vaig tirar cap a una altra banda.

No he patit com el Michael “Nick” Nichols en aquest vídeo “Wild photographers” que van repartir, aleshores i si no recordo malament, amb un col·leccionable de fotografia de natura distribuït per un dominical per augmentar vendes i, potser per això, en alguns moments he disfrutat com un nen tot i les limitacions amb l’equip que porto per fotografiar fauna, sobretot pel que fa a teleobjectius.

Lo més semblant al patiment del Nichols amb els mosquits d’Ndoki van ser les 4 picades d’abella que ens van fer marxar del prat on estàvem fent unes fotos a unes arnes. [Nota: si mai us ataquen abelles, no correu, no feu moviments ràpids de braços, no us poseu nerviosos. És a dir, res del que vaig fer jo.]

He fotografiat, pacientment, un blauet (Alcedo atthis) i un martinet blanc (Egretta garzetta) a la Reserva Natural de Sebes, a Flix. Matinar i esperar que apareguéssin amb la sortida del sol va valer molt la pena. En els temps que vaig estar a la Universitat havia estat prou aficionat a l’ornitologia i vaig disfrutar només veient com el martinet s’estava allà quiet veient passar amunt i avall el blauet d’un costat a un altre de la bassa. Ara sobre un tronc, ara sobre una canya.

Martinet en una bassa a la Reserva Natural de Sebes. © Oriol Clavera

Blauet en ple vol. © Oriol Clavera

Unes altres fotos les vaig anar a fer a unes finques a Pratdip, on em vaig trobar aquesta serp blanca (Rhinechis scalaris) que gairebé trepitjo sense adonar-me’n (només hauria faltat això, una que veig i la mato abans de poder-la fotografiar). Encara devia estar freda, per l’hora que era, i es movia molt lentament, així que m’ho va posar més fàcil per fotografiar-la.

Serp blanca (Rhinechis scalaris) © Oriol Clavera

Aquestes fotos les vaig fer el setembre. I ara fa pocs dies en vaig fer unes altres, però això ho deixo pel proper post.