una d’iPhones i fotos vintage

El Vallespir des del Coll d'Ares (1.513m). Any 2012. © Oriol Clavera

No estic a l’última, no tinc Hipstamatic. El que aquesta aplicació dels iPhones tarda deu segons en fer, a mi m’ha portat una estona més. Ara tot déu deixa anar la seva creativitat amb les càmeres dels mòbils intel·ligents (no sé si només va amb els iPhones, això de l’Hipstamatic)  i la xarxa va plena de fotos d’estètica vintage, amb tonalitats sèpies, taques i vinyetejats. Sí que és veritat que la qualitat de les imatges és massa dolenta crec, pel que he vist algun cop, però per veure-les en pantalla és més que suficient. I la veritat és que sembla que qualsevol foto sigui una bona foto. Suposo que és com passa amb la Termomix. Qualsevol negat amb els ganivets de cuina pot fer uns canelons per llepar-se’n els dits amb una beixamel sense ni un grumoll. El tema és no fer cada dia els mateixos canelons, perquè al final els acabarem avorrint.

És molt fàcil, diuen. Fas la foto, esculls el filtre que més t’agradi per donar-li l’estètica més cool, poses share i cap al Facebook, Twitter, Instagram i el que faci falta. No està malament. Fins i tot hi ha fotoperiodistes que han fet treballs amb iPhone, que han portat certa controvèrsia.

És irònic que s’hagin fet treballs fotoperiodístics de guerra amb iPhone, que al seu torn -però no només els telèfons, també les videocònsoles, les naus espacials o els ordinadors portàtils com aquest des del que estic escrivint aquest post, per exemple- utilitza el coltan, un mineral que s’extreu al Congo, on diuen hi ha el 80% de les reserves mundials i que és causa de guerres i milions de morts. Un peix que sembla que es mossega la cua, una vegada més. Molts morts perquè uns pocs guanyin molts diners venent-nos allò que ens fa tecnològicament feliços als demés. Molt trist tot plegat.

El cas és que l’altre dia ben d’hora, a Camprodon, quasi atropellem una cosa blava lluent que estava al mig del carrer. Marxa enrera i sí, quina vista que tinc, era un iPhone. La propietària va tenir sort, per començar, de que no li passéssim per sobre. I que de moment, amb la poca feina que hi ha, pugui dedicar-me a donar-li aquesta estètica vintage-rollo-iPhone a les meves fotos, si vull, sense excessiva pressa i barallant-me amb el Photoshop.

El que passa és que seguiré havent d’enviar sms enlloc de whatsups, òstia. Així que si algú renova iPhone i no sap què fer-ne del vell…

 

 

vida salvatge (i dos)

Parlava en l’anterior post sobre lo emocionant que va ser el matí que vaig estar fotografiant el martinet blanc i el blauet, per allò de ser, ni que fos per una estona, un fotògraf de natura o un naturalista, que  al cap i a la fi ve a ser el mateix. Si més no, per ser un bon fotògraf de natura has de ser, també, un bon naturalista.

Us deia llavors que en un següent post us parlaria de més fotos de fauna que he fet, arran d’aquest encàrrec. Si fa unes setmanes us parlava d’una espècie de rapinyaire urbà que està aprofitant els temps que corren per escanyar més encara als que més pateixen, en aquest us parlaré dels de tota la vida: voltors i milans. Els que volen i tenen plomes.

Milà reial. © Oriol Clavera

Va ser un dia lleig, què hi farem, fred, de cel gris i poca llum. Però almenys no va ploure. A les sis i mitja del matí pujàvem amb el Jordi Castillo, de l’Estació Biològica del Pallars Jussà, cap a un dels aguaits que la gent de Photologistics gestionen a diferents indrets del país. Aquest, a la Serra de Lleràs, està pensat per a fotografiar voltors (Gyps fulvus), milans (Milvus milvus) i aufranys (Neophron percnopterus)  en ple vol, aprofitant el canyet que amb finalitats de conservació del ocells carronyaires amenaçats gestiona l’Estació Biològica.

vida salvatge (u)

Acabo d’entregar una feina que m’havien encarregat allà pel juny, esperat durant el juliol i començat, ja amb les coses clares del que havia d’anar a fotografiar, l’agost. Fins ara, que tot just l’he acabada (tret d’alguna foto concreta que em queda pendent). El cas és que he voltat prou per diferents comarques i m’ha tocat fotografiar uns quants indrets i espais naturals. Per qui no ho sàpigui, de jovenet era addicte als documentals de natura. I d’aquí em van venir les ganes de dedicar-me a la fotografia, m’imagino. En un principi volia ser un d’aquells fotògrafs de natura que tant admirava (i admiro) però ja ràpidament vaig tirar cap a una altra banda.

No he patit com el Michael “Nick” Nichols en aquest vídeo “Wild photographers” que van repartir, aleshores i si no recordo malament, amb un col·leccionable de fotografia de natura distribuït per un dominical per augmentar vendes i, potser per això, en alguns moments he disfrutat com un nen tot i les limitacions amb l’equip que porto per fotografiar fauna, sobretot pel que fa a teleobjectius.

Lo més semblant al patiment del Nichols amb els mosquits d’Ndoki van ser les 4 picades d’abella que ens van fer marxar del prat on estàvem fent unes fotos a unes arnes. [Nota: si mai us ataquen abelles, no correu, no feu moviments ràpids de braços, no us poseu nerviosos. És a dir, res del que vaig fer jo.]

He fotografiat, pacientment, un blauet (Alcedo atthis) i un martinet blanc (Egretta garzetta) a la Reserva Natural de Sebes, a Flix. Matinar i esperar que apareguéssin amb la sortida del sol va valer molt la pena. En els temps que vaig estar a la Universitat havia estat prou aficionat a l’ornitologia i vaig disfrutar només veient com el martinet s’estava allà quiet veient passar amunt i avall el blauet d’un costat a un altre de la bassa. Ara sobre un tronc, ara sobre una canya.

Martinet en una bassa a la Reserva Natural de Sebes. © Oriol Clavera

Blauet en ple vol. © Oriol Clavera

Unes altres fotos les vaig anar a fer a unes finques a Pratdip, on em vaig trobar aquesta serp blanca (Rhinechis scalaris) que gairebé trepitjo sense adonar-me’n (només hauria faltat això, una que veig i la mato abans de poder-la fotografiar). Encara devia estar freda, per l’hora que era, i es movia molt lentament, així que m’ho va posar més fàcil per fotografiar-la.

Serp blanca (Rhinechis scalaris) © Oriol Clavera

Aquestes fotos les vaig fer el setembre. I ara fa pocs dies en vaig fer unes altres, però això ho deixo pel proper post.