li deien Ruiz

Manifestació estudiantil contra la Constitució europea. Barcelona, febrer de 2005. © Oriol Clavera

Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.

Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.

Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.

La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.

I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.

Encaputxats als carrers de Barcelona. 1er de Maig © Oriol Clavera

I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial” (Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.

17 d’abril, lluita camperola

El 17 d’abril de 1996, 19 camperols i camperoles van ser assassinats al Brasil. Des d’aleshores, aquesta data ha esdevingut el Dia Internacional de les Lluita Camperola. Grans propietaris, corporacions, empreses hidroelèctriques, bancs, inversors, operadors turístics i immobliliaris, amb la complicitat del Banc Mundial com a garant de tanta rapinya, són culpables de les penúries de la pagesia arreu. Culpables del desplaçament forçós de les poblacions locals. Culpables de la violació dels drets humans i dels drets de la dona. Culpables de l’augment de la pobresa. Culpables de la contaminació ambiental i de la destrucció d’ecosistemes. Acaparadors de terres.

Des dels camperols veneçolans que lluitaven i lluiten contra els grans terratinents (i els seus sicaris), lladres de terres que han deixat improductives milers i milers d’hectàrees de terra (com l’española Duquesa de Alba, a Andalusia) mentre hi ha qui amb prou feines té un plat de menjar a taula, als llauradors de l’horta de València que veuen com el creixement urbanístic a cop de talonari se’ls menja les terres o als del Delta del Llobregat que, si no plantem cara, deixaran de collir carxofes per donar pas a la indústria del totxo i els casinos Made in Las Vegas de la mà del multimilionari sionista i finançador de la dreta més reaccionària iankee i israeliana, Sheldon Adelson & CiU.

Marxa camperola a Guasdalito (Estat d'Apure, República Bolivariana de Venezuela) contra els atacs dels sicaris enviats pels terratinents. Maig de 2005. © Oriol Clavera

El tio Juanito treballa els horts als límits de la ciutat. Campanar (València). © Oriol Clavera

Carxofaires al Prat de Llobregat. Gener de 2009. © Oriol Clavera

Per saber més del tema hi ha Via Campesina, l’organització internacional que agrupa els que treballen la terra arreu del món. Aquesta és la seva web.

I ja per acabar, només dir que gairebé coincidint amb aquesta data, el dia 19, es presenta al Cosmocaixa de Barcelona el llibre “Viu la terra: 12 acords exemplars de custòdia del territori”. Un llibre amb textos de Xavier Basora i fotografies meves, que ha estat coeditat pel Descobrir Catalunya i la Xarxa de Custòdia del Territori.

unes carxofes amb Ferran Adrià

Foto del rodatge de "La Cocina en 10 minutos de Ferran Adrià". © Oriol Clavera

Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).

Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.

No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat,  aprendre’m el guió. Curt, més aviat.

Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.

Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.

El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.

La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.

Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.

I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.

29 de març, tertulians, contenidors i el casc.

Amb un 40% d’atur juvenil; una Reforma Laboral que tracta als treballadors gairebé com a bestiar (només faltarà que ens marquin amb un ferro roent); una Banca que té beneficis multimilionaris, igual que les 35 principals empreses espanyoles; unes quantes fortunes que evadeixen impostos amb el beneplàcit dels governs; i una colla de polítics que en són co-responsables en qualitat, com a mínim, de titelles, des del Mas dels 800 mil € en paradisos fiscals a Liechtenstein fins al Puig, cap psicòpata dels de les porres, pilotes de goma i, ara també, els gasos lacrimògens. I sense oblidar-nos del PSOE, que ara posa el crit al cel contra aquesta reforma tal com feia el PP amb la que van fer ells el 2010 (qui mai hi està en contra, curiosament, és la Patronal i el Duran i Lleida). Amb tot això, encara ara s’estranyen de que Barcelona, un dia de Vaga General, cremi? El que a mi m’estranya és que no cremi més sovint, i no només Barcelona.

Ja fa temps que per no treure l’esmorzar, o vomitar per dir-ho en una sola paraula, intento no escoltar la colla de tertulians que es passegen per platós i estudis de ràdio. Aquest cop tampoc ho he fet, però m’imagino que estaran tot indignats per la quantitat de contenidors que han cremat. És curiós que no s’indignin mai, la majoria, pel que comento al primer paràgraf. Però clar, potser llavors ja no els trucarien per anar a opinar.

Barricades ben d'hora perquè els esquirols i els coaccionats no vagin a treballar. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Piquet matinal a la Vila de Gràcia. 29 de març de 2012 © Oriol Clavera

Agressió sense contemplacions a un noi amb dificultats de moviment. Plaça Catalunya, 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

He pensat que m’hauré de comprar un casc per poder treballar amb més tranquil·litat, en casos com els d’ahir. Entre pilotes i cops de porra per una banda, i pedres i ampolles marcant trajectòries, de vegades, massa aleatòries és un patir. Decidit. I com que no tinc moto, potser el puc amortitzar portant-lo habitualment per defensar-me dels coloms que van en vol rasant i que em fan fer aquests gestos espasmòdics, encara ara, després de deu anys per aquests carrers.

T’ha d’agradar

Volia escriure un post dedicat a l’energúmen que cobra un bon sou, pagat per tots nosaltres, per ostiar impunement pel carrer, amb la cara tapada i sense el número d’identificació a que els obliga la llei, a aquells que se li posen davant. Però vés per on, l’amic Jaume Barrull (autor del blog Altercat, que trobareu a la columna de blogs que segueixo) ha publicat a la seva columna quinzenal al Lectura, el dominical del diari Segre, un article que la clava. El copio més avall i fins i tot li agafo el títol. Jo hi afegiria, només, que tampoc t’ostien perquè siguis fotògraf, sinó per fotografiar com ostien, en aquest cas, a estudiants.

Vaga d'universitats. Barcelona, 29 de febrer de 2012. © Oriol Clavera

T’HA D’AGRADAR

(Jaume Barrull – www.altercat.net)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

No em van pegar només per ser estudiant, per això no et persegueixen, cert. Ho van fer perquè intentava dir el què pensava on no tocava. Ens van reprimir perquè un responsable polític o policial va decidir que no érem ningú per increpar el president Aznar de tant a prop. Tampoc t’alcen la mà per ser pagès, ho fan si aboques una tona de patates a la delegació del govern i els dius que són uns lladres a la cara. Tampoc t’estomaquen per ser treballador, ho fan si talles el trànsit amb una pancarta que diu no volem perdre la feina i alguna autoritat amb esperit fraguista considera que la calle és mia i aquests cridaners incomoden. Si vols queixar-te no molestis, manifesta’t per la vorera, demana permís, sigues cívic, oneja una bandera però procura no tapar la vista del turista, que fa lleig i pensaran que som un país subdesenvolupat.

Sempre m’he preguntat, encara que la resposta no crec que sigui gaire poètica, quin tipus de pensaments, de sentiments, d’idees i emocions tenen els policies que es fan antidisturbis. Segurament em faria caure de la cadira, de riure, quan s’excusarien que jo també sóc treballador i només compleixo ordres. Puc entendre la satisfacció de resoldre un cas d’assassinat i de protegir un indefens, però més aviat em repugna la idea d’agafar una porra i estomacar persones. El dia que vegi Fèlix Millet amb la cara inflada, que vegi un policia empenyent violentament a Zaplana o Piqué, el dia que un mosso venti un clatellot als consellers de la Caixa o Joan Rossell surti per la tele amagant-se acollonit, començaré a pensar que potser reparteixen de manera democràtica. M’encurioseix saber què hi diuen les seves mares. I els seus fills. De que fa el teu pare? Pega treballadors que reclamen un salari digne. Segur que no ho expliquen així, la seva versió deu ser més heròica, més humana, més empolainada de grans gestes contra dolents violents. Com aquells antidisturbis, a qui paguem el salari entre tots, que pegaven nenes pels carrers de València. Vergonya aliena, ja t’ho diré.

els enemics

Des de València ens arriben aquests dies imatges (la xarxa en va plena i en aquest enllaç hi ha un recull de vídeos fet per en Jordi Salvia) d’una cosa que, no ho oblidem, no és pas nova. Arran de la repressió patida pels estudiants valencians, ara segur que hi ha qui es posa les mans al cap quan, estant ells als governs, enviaven les mateixes bèsties a repartir cops de porra, de pilota, de kubotan o de peu a estudiants, per exemple, que és el que ens ocupa.

Barcelona, 17 de novembre de 2005. © Oriol Clavera

El 17 de novembre de 2005, amb el Tripartit al Govern català i el PsoE a l’espanyol, ja s’enviava la policia a reprimir estudiants que defensaven els seus drets i els dels que venien per darrera seu. Els ostiaven, els tiraven a terra, els emmanillaven…

Barcelona, 17 de novembre de 2005. ©Oriol Clavera

Mani contra el procés de Bolonya. Barcelona, 17 de març de 2009. © Oriol Clavera

Ahir, Antonio Moreno Piquer, Cap Superior de la Policia espanyola al País Valencià (designat pel Rubalcaba del PsoE i bon amic de l’ultradeta), en compareixença davant de la premsa, es va referir als estudiants com a “enemics”. S’ha criticat molt aquesta frase, però no crec que vagi desencaminat el senyor de les condecoracions (que segur que en té unes quantes). Perquè potser és hora de que molta gent  comenci a veure aquests personatges de les porres i els qui els dirigeixen, des dels despatxos dels Ministeris i dels tan famosos “Mercats”, com a enemics. Dels estudiants, dels treballadors en atur, dels que declaren vagues, dels que amb prou feines arribem a final de mes, dels qui fan fora de casa seva, dels immigrats i dels emigrats,…

Que la crisi la paguin els rics!

Que els culpables de la crisi no és que no l’estiguin pagant ells, sinó que al damunt se’n beneficien, no és cap secret a aquestes alçades. Per molt que els grans (entre cometes) mitjans (públics i privats) no ho diguin, que ve a ser el mateix que amagar-ho. Ja se sap, qui paga mana, no?  I qui paga són aquells que exploten, roben, defrauden, desnonen,… se li pot dir de moltes maneres. I els polítics de professió, aquells que van a fer diners o a fer que els guanyin els seus, ja se’n cuiden de tenir-nos a tots a ratlla. Si més no a intentar-ho. Ja sigui perseguint treballadors en lluita de TMB, a Barcelona, estomacant i detenint estudiants de no més de 16 anys a València ahir o una cosa tan senzilla com esborrar les veus crítiques, aquelles que no tenen lloc a les tertúlies ni pàgines als seus diaris,… i han de servir-se de les parets. El que sembla que no entenen, és que tard o d’hora els treballadors ens haurem de fer sentir. Que mirin cap a Grècia, sinó.

Amb prou feines va durar un matí, aquell 29S. © Oriol Clavera

Perquè, no ens enganyem, els lladres tenen nom i cognoms: http://lladres.acampadagirona.org/

Benet Palet

He buscat i rebuscat a internet algun arxiu d’àudio o de vídeo d’aquest trompetista nascut a Ullastrell (Vallès Occidental). I no n’he estat capaç. No volia deixar passar l’oportunitat de posar una mica de música de la seva trompeta per acompanyar aquesta foto feta al River Cafè de Lleida, l’agost de 1998, amb pel·lícula b/n de 3.200 ISO.

Fa anys que no l’he vist ni sentit tocar. Encara que tampoc estic al dia del jazz, tot sigui dit. Tot i els anys que feia que no veia les fotos que li vaig fer en aquella ocasió, sempre he tingut la seva cara i aquest seu nom tan peculiar memoritzades. Simplement el que he fet és passar-les per l’escàner.

Benet Palet, agost de 1998. © Oriol Clavera

(!!) Actualització a gener de 2012. Efectivament no hi vaig perdre gaire estona, em sembla, a buscar per internet àudios del Benet Palet. Avui m’han passat un enllaç (gràcies Tito!) amb el disc Micamale, editat per Fresh Sound Records, on es pot escoltar un trosset de cada tema. És aquest: http://www.tradebit.com/filedetail.php/48447865-micamale

Amy Winehouse, 17:38h

Vila de Gràcia, Barcelona. 29 de novembre de 2011. © Oriol Clavera

els 3 de Gràcia

Manifestació pels carrers de Gràcia, l'abril de 2006. © Oriol Clavera

Per allò de treballar (pel que fa en temes d’actualitat o premsa) amb o per mitjans compromesos (des del ja desaparegut butlletí de contra-informació El Vocero Disidente, L’Accent o La Directa fins a l’Ardi Beltza, el Kalegorria, el Berria o el Gara) i no pels que pertanyen a un “imperi” mediàtic (que amb els únics amb qui estan compromesos són amb qui maneguen els calers) m’he fet un fart d’anar a manis, concentracions, accions, xerrades… a fer-hi fotos. I no són gens poques les vegades en que l’únic representant de la premsa era un que jo em sé.