18
oct.
10

Missió impossible

Molts cops m’he trobat que algú de vosaltres, qui em coneixeu, m’ha soltat un “collons, tu sí que vius bé, tio” o un “a veure quan treballem, que et fots una vida”… No negaré pas que com que no tinc “jefes” (i això no vol dir que no hagi de respondre davant de ningú amb els resultats de la meva feina, especialment en els encàrrecs) ni horaris fixes, per dir-ho d’alguna manera, la meva (la dels fotògrafs -o il·lustradors, o dissenyadors o inventors o el que sigui- freelance) no sigui una feina que requereixi d’una constància i autoexigència.

L’avantatge és que, amb el meu temps no he de passar comptes amb ningú. I això em permet, si vull, a mig matí (però mooolt de tant en tant, no us penseu ara que és gaire habitual) anar amb un col·lega de professió i bon amic a fer un croquinto (*) ,

 

"Con las manos en la masa". Foto amablement cedida per © basturs

 

… o a la inauguració d’una expo amb l’altre col·lega i també bon amic Roger Llonch.

 

Inauguració d'una expo a Vàlid Foto. A veure qui ens troba. No hi ha premi, aviso. Foto, també amablement cedida per, © Paco Elvira

 

Heu de tenir en compte, també, que de la mateixa manera que disposem d’aquest temps per aquests tan fructífers (i no és conya) moments, també ho acabem compensant treballant fins altes hores, o en diumenges o quan faci falta.

O sigui que queda clar que, menys quan per sort passem una època a tope de feina que no tenim temps ni per veure el Tomàs Molina, nosaltres decidim com en disposem. Aquesta és la qüestió. El que no decidim nosaltres, i aquí és on volia anar a parar, és en quan (i massa vegades, quant, amb t) cobrem per moltes de les feines que fem.

Per exemple, i com a mostra més preocupant (per mi, sobretot): a principis de setembre feia un any que vaig fer un viatge llampec, de cinc dies, al País Basc per fer un reportatge fotogràfic per encàrrec d’una revista de viatges mexicana, la revista Travesías. Era sobre Bizkaia i l’slow food. Sóna molt professional tot plegat, però les condicions no podien ser pitjors: pocs diners, despeses a compte meu, desconeixement de la gent que me l’encarregava (em pagarien? eren de fiar? un pèl estrany, fet i fet), etc. Però com que no tenia cap feina fins a mitjans de mes, que me n’anava al País Valencià a fer un encàrrec del Descobrir, i tenia ganes de visitar el meu amic i company de tants viatges a bord de l’Onas (algun dia n’explicaré alguna) Jose Iribarnegaray -l’Iribar- no ho vaig dubtar gaire. A més, l’Iribar em donava allotjament i em va fer de taxista quan va fer falta (està jubilat i la Rita, la seva dona, ben contenta que li donés vacances -a ella, s’entén-!). I cap a Algorta.

 

Ondarroa. Bizkaia (EH). Setembre de 2009. © Oriol Clavera

 

 

Gula d'Euskal Txerria. Restaurant Gaminiz. © Oriol Clavera

 

 

Els vaig entregar la feina a temps (i era a contrarrellotge, o sigui que els vaig salvar d’una bona), va sortir publicat l’octubre (de 2009), i ara, tot just un any després de la publicació, aquí segueixo, esperant a cobrar. I no serà perquè no els estic perseguint. Els free-lance estem acostumats a cobrar tard les feines. Però hi ha casos com aquest que sobrepassen certs límits, i més quan sembla que no et donen respostes clares i tot semblen evasives.

O sigui que, sí, no canviaria la meva feina per res. Però que consti que no tot és tant bonic com sembla.

(*) Potser us pregunteu què és un croquinto. Doncs croqueta més quinto en el nostre argot. En els seus inicis, perquè -tal com podeu veure a la foto- ha acabat sent un terme bastant genèric. Tant poden ser unes croquetes com unes mandonguilles amb sèpia; un quinto com un vermut o una mitjana. Vindria a ser, com diuen al sud, una picaeta. Però sense tramussos, que mira que són insípids.

Anuncis

5 Responses to “Missió impossible”


  1. 19 Octubre 2010 a les 10:56

    Oriol, has explicat molt be la part bona del freelance i també la part dolenta.
    Salutacions

  2. 26 Octubre 2010 a les 19:23

    Sí Paco, es tracta d’anar jugant amb la balança i procurar que no pesi més la part dolenta que la bona. Res que no sàpiguis amb la teva dilatada experiència.
    Salut!

  3. 20 Novembre 2010 a les 19:07

    Insíps????!! Perdona, xiquet, amb això vas ben errat. Tu no has viscut mai un concrus de llançament de tramussos, oi? És la cosa menys insípida de la vida. Ho practicarem.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


Entra el teu correu-e si vols rebre notificacions dels nous posts que vagi penjant.

Join 31 other followers

© Oriol Clavera

Tots els drets reservats. All rights reserved.
Octubre 2010
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.   nov. »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
wordpress stats plugin

Traductor / Translator


%d bloggers like this: