Crisi?

El millor pack anticrisi?

Està clar que no tots patim la crisi de la mateixa manera. De fet, n’hi ha que sempre hem estat, en major o menor grau, en una crisi permanent. I n’hi ha d’altres, en canvi, que no saben el què és. O que més aviat, de la nostra crisi en fan el seu negoci i benefici. Com per exemple els bancs i caixes que al damunt que embarguen els pisos de tantes famílies per no poder fer front a la hipoteca, els segueixen cobrant el que ja els han pres. Aquests dies es “debatia” al Parlament espanyol la proposta per la Dació en Pagament, i com era d’esperar ni a PP ni a PSOE els preocupa el més mínim els centenars de milers de famílies afectades.

Segons els companys d’Estirant el fil, des de 2008 hi han hagut 79.000 (sí, setanta-nou mil) desnonaments als Països Catalans, i durant el 2010, a Catalunya, 51 diaris.

Quines opcions ens queden, doncs?

sense senyal

Avui és un dia trist. I un dia de ràbia.

El periodista Ali Lmrabet, perseguit pel règim marroquí. Gener de 2004. © Oriol Clavera

Així ens sentim avui, com si ens haguéssin posat aquesta careta.

 

 

 

la foto, el pintor i el torero

Ja sabeu que el juny passat vaig rondar el Vallespir amunt i avall, dels camps de vinyes de la plana als prats de pastura més alts, de les masies més amagades al Ceret més bulliciós en dia de mercat. En vaig parlar en aquest post, així que no patiu que no tornaré amb batalletes d’aquells dies.

Pont del Diable, a Ceret. Vallespir, Catalunya Nord. © Oriol Clavera

La història és posterior. El mes de setembre, quan va sortir el Dossier Central publicat al Descobrir, vaig acompanyar el seu director, el Joan Morales, a la presentació d’aquell número de la revista a Ceret, capital de la comarca nord-catalana. Carregats amb un bon feix d’exemplars per obsequiar la parròquia que s’hi deixaria caure vam arribar-hi a l’hora prevista, vora les cinc, si no recordo malament. L’acte seria al Museu d’Art Modern, que ja havia fotografiat com a part del reportatge sobre Ceret i els artistes.

Mentres esperàvem que s’acabés d’emplenar de mig omplir la sala d’actes, vaig agafar una de les revistes i me’n vaig anar corrent a la Galeria on havia retratat un pintor amb els seus quadres i que va ser obertura d’aquest reportatge. Ell no hi era, però sí la seva dona, a qui ja havia conegut quan les fotos. Li vaig regalar la revista i me’n vaig tornar corrent cap al Museu. Va fer una bona rialla, semblava al·lucinada i contenta pel detall. Entre les presses que portava i que la comunicació no era gens fluïda (ni ella el català ni jo gaire el francès) l’escena no va donar per res més.

Fins aquí, la foto i el pintor…

Aquesta és l'obertura del reportatge en qüestió.

Una hora ben bona després va acabar l’acte. Sortíem del museu amb un grupet d’incombustibles de la causa catalana a la comarca, amb qui anàvem a fer una cerveseta i comentar “la partida” a “Le Grand Cafe”, quan va aparéixer la dona del pintor. Com sortida del no-res, se’m va plantar davant i em va allargar un paquet. Alguna cosa embolicada en paper marró. I, sense esperar a que em donés temps a obrir-lo i dient-me que era de part del seu marit, se’n va tornar per allà d’on havia vingut. I jo donant-li les gràcies mentres s’allunyava i obrint el regal, encara sense creure-m’ho.

I el regal era un quadre, amb una dedicatòria al darrera en agraïment a “le milleur et plus sympathique des photographes” (sic).

The Balde

The Balde és una revista bimensual basca feta entre Iruñea i Astigarraga. Farà cosa d’un any i mig ja hi havia col·laborat, juntament amb el company d’entrevistes literàries Aritz Galarraga, amb qui n’hem fet un bon grapat pel suplement de literatura del diari Gara (que es diu Mugalari) i per la revista Argia, també del seu país. Llavors va ser una entrevista a l’escriptor basc Bernardo Atxaga, que va sortir al número 46 (juny-juliol de 2009).

Portada del número de febrer-març de The Balde

En edició bilingüe, en èuskar i anglès, presenta propostes que giren al voltant de diferents disciplines artístiques. Disseny, il·lustració, literatura, música, fotografia…

En el número de febrer-març, i en portada, presenten el meu “Temporada Baixa”, una mirada crítica al desenvolupament desmesurat de la indústria del totxo i el turisme al nostre país, fàcilment extrapolable arreu.

Pels qui no vàreu fullejar el Descobrir de gener, on s’hi presentava aquest treball, ara en teniu una nova oportunitat, amb alguna foto diferent. La revista es distribueix a un preu econòmic. 0 €. O sigui que per pasta no serà. Més aviat, la dificultat serà aconseguir-ne una. A banda d’Euskal Herria, aquí només es distribueix al Centre Cultural Euskal Etxea, a Barcelona. També a d’altres ciutats europees com Madrid i Berlin (a les botigues de roba skunfunk) i a la Societat Basca, a Londres, per si algú de vosaltres viu per allà o coneix algú que hi visqui i li pugui interessar.

Em comenten que la cosa va un pèl endarrerida per certs problemes d’impremta, però ja està a punt a punt i no pot trigar gaire a distribuir-se. Espero que us agradi!

De calçotada pel Camp de Tarragona

L’últim encàrrec que em va fer el Descobrir gira al voltant de la gastronomia. Tots hem fet una vegada o altra una calçotada i sabem de què va la cosa: pelar, sucar, alçar el cap i cap a dins! Doncs bé, hi ha calçots i calçots, i al número de febrer us presentem (el Marc Serrano i Òssul, al text, i jo mateix) sis propostes diferents de preparar i menjar el calçot, de les més dolces a les més innovadores, ecològiques i cremoses, passant per les tradicionals de tota la vida.

Masia Bou, a Valls, on hi arriben els autocars per fer-hi calçotades. © Oriol Clavera