Divendres passat va fer set anys d’aquest foto. Era un 21 d’octubre de 2004. Un matí de resistència contra el desallotjament per part de la Policia Nacional (no gaire més espanyola que la que patim ara) del CSO Pati Blau, de Cornellà, on a tants concerts, xerrades, jornades solidàries i actes havíem assistit.
Al final van passar, però els va costar lo seu. © Oriol Clavera
Després de set dies navegant entre illes, passejant per llocs remots i tranquils, fent una cerveseta amb els companys de viatge, disfrutant de la soledat d’una cala en companyia ara d’una medusa, ara d’una estrella de mar… doncs que millor que fer una teràpia de xoc abans de tornar a la quotidianitat de Barcelona.
Precisament el que volíem l'Iribar i jo era perdre'ns... Dubrovnik, Croàcia. © Oriol Clavera
Dubrovnik. Gorres i sandàlies amb mitjons, com a Korcula. Però en gran. No sé si a Port Aventura, entre La Polinèsia i el Far West, hi ha Dubrovnik. Però no seria mala idea, que pel mateix preu els guiris podrien pujar al Dragon Khan. Es veu que durant la guerra als Balcans, els serbis van bombardejar de valent Dubrovnik però que se’n van estar molt de tocar la gran muralla que envolta la ciutat vella. En cas de conquesta sabien que allò podia i havia de ser un reclam turístic de primer ordre. I efectivament ho és. Escala de molts (o potser tots) dels creuers que fan voltes per la Mediterrània, si enganxes el dia que arriben a port, has begut oli.
Dubrovnik. Croàcia, setembre de 2011. © Oriol Clavera
La ciutat vella és bonica, és evident. Antigament ho devia ser encara molt més, amb nens jugant a pilota pel carrer, botigues on comprar l’enciam i les pomes, barbers on retallar-se la barba… Ara per veure alguna escena quotidiana t’has de perdre pels carrerons que s’enfilen cap a les muralles i entrar a llocs aparentment abandonats però que amaguen racons amb roba estesa, jardins més o menys aconseguits, senyores assegudes a una cadira, en davantal… El que passa és que per sobre la muralla van desfilant, com ho vaig fer jo, ho confesso, milers de càmeres digitals fotografiant-ho tot. Per un moment vaig tenir la sensació que era com un gran fossar dels goriles en un zoo.
Dubrovnik. Croàcia, setembre de 2011 © Oriol Clavera
No diré que no feu la volta a la muralla. Ja que hi és, val la pena. Tens bones vistes, et creues amb gent curiosa, fas exercici…Però, si podeu, estalvieu-vos-la si coincidiu amb regiments de turistes acabats de soltar a port. No sigui que vagin esverats (de vegades tenen deu hores per visitar les ciutats on paren i tornen a marxar, tinc entés) i un anglès cepat us tiri sense voler d’altabaix volent-vos adelantar i aquí s’acabi el viatge.
Comentava en l’anterior post que hi ha llocs en que gran part del seu encant és el seu aïllament o més aviat la seva oferta turística allunyada de les masses, accentuat encara més pel fet de visitar-la fora de temporada alta. En certa manera, tot i no tenir el punt comercial que la majoria de revistes de viatge, per no dir totes, demanen, ho prefereixo als típics pobles o ciutats en que les antigues cases de pedra, tan boniques, l’única vida que ténen és la dels hotelets, hostals, habitacions per turistes, amb els carrers atapeïts de taules de restaurants, souvenirs, joieries, artesans, geladeries… I les flors, totes ben posades. Les esglésies on només sembla que hi entrem els turistes. Les senyores amb pameles, els senyors amb sandàlies i mitjons.
Korcula, arribant per l'aigua. Croàcia, setembre de 2011 © Oriol Clavera
El que pel grecs de les illes del mar Egeu és el meltemi, pels croats de les illes de l’Adriàtic és el bora. Dos vents de nord que és millor no trobar-te’ls a alta mar, ni fondejats cara nord. M’imagino que vindria a ser una tramuntanada per sobre del Cap de Creus o a la costa nord de Menorca o Mallorca. Navegar està bé quan el temps és favorable. Si no, pot ser de mogudet-pesat a un malson. Per sort, els dies a Croàcia no ens van donar cap sorpresa i les navegacions entre illes, quan vam tenir vent, van ser prou bones.
Cenyint cap al sud. Mar Adràtic, setembre de 2011. © Oriol Clavera
En aquest tipus de viatge, en que no hi ha travesses llargues, els dies acostumen a seguir un mateix patró, si el temps ho permet. Sortir relativament aviat, depenent de les milles a fer per arribar al destí previst, per arribar-hi al migdia, fondejar, banyet, dinar, banyet i quan el sol ja no apreta tant, baixar a terra i fer un tomb. Dormir fondejats, si val la pena, i l’endemà al matí a seguir el trajecte.
La primera illa on vam fer escala, sortint de Dubrovnik, va ser la de Sipan. Amb només dos pobles connectats per una carretera, nosaltres vam baixar a passejar per Šipanska Luka, situada al fons d’una badia. Quatre cases de pedra, un hotel antic, una terrassa d’un bar buida, una església i un caminet vora el mar és l’únic que ens oferia. I, de fet, potser aquest era el seu encant, ben mirat. Llàstima, això sí, que la gent fos tan poc sociable, allà i per tot els llocs on vam passar.
Illa de Sipan, Croàcia. © Oriol Clavera
L’illa de Mljet, allargassada i prima, però quatre vegades més gran que la de Sipan, va ser la nostra següent parada. Amb la meitat occidental declarada (serà pels seus molts pins) Parc Nacional, i amb les restes d’una fortificació romana que cau a trossos al poble de Polace, vam tenir la pensada d’anar a un llac on a dins hi ha la illeta de Santa Maria, amb una més que dubtosa recomanable visita a un monestir o església a mig fer (o desfer) en que la informació sobre el lloc on eres era inexistent. Pagant 90 kunas per barba (aproximadament 12 €) et porten amb furgoneta fins el llac i allà amb una barca fins l’illa. El meu carnet de periodista només em va servir perquè em féssin un 50% de descompte i em donéssin un tiquet que va resultar ser “infantil”, segons vaig deduir del “children” amb cara de “em prens per tonto, potser?” que em va deixar anar el barquer. A la nit, sopar el típic corder cuinat durant quatre o cinc hores dins d’una campana colgada de brases, va ser el més gratificant de l’estada a l’illa. Ni el Barça, que no recordo contra qui jugava de la Champions, va estar a l’alçada.
El racó més curiós del monestir. Illa de Santa Maria, Mljet. © Oriol Clavera
La següent illa on fondejaríem va ser Lastovo. Una illa que fins fa no gaires anys estava tancada als turistes, doncs hi havia una base militar de l’època de la Iugoslàvia de Tito. Belki Lago, el fondeig on vam passar la nit tenia, fins i tot, un aparcament de submarins excavat a la muntanya. El lloc, tranquil i amb pins fins a tocar de l’aigua, era francament bonic.
Belki Lago a l'alba. Croàcia, setembre de 2011. © Oriol Clavera
[Per no cansar-vos, seguiré en un següent post.]
Quan un no està acostumat a anar per sota l’aigua, ràpid es sorprén de les coses i s’entusiasma fent fotos. Això em va passar bussejant per les aigües de l’Adriàtic. Buscant posidònia per fer unes fotos per un encàrrec que tinc entre mans, vaig acabar fent fotos a tot allò que es bellugava sota l’aigua. Per dir-ho d’una altra manera més il·lustrativa, vaig estar fent el David Doubilet però posant la càmera dins d’una DiCAPac (que no deixa de ser una bossa de plàstic), a pulmó, baixant a dos metres i poc (estirant els braços cap al fons), amb uns peus d’ànec que m’anaven un pèl petits i recordant, massa vegades tard, que cada vegada que sortia a la superfície havia de bufar fort per treure tota l’aigua -salada- del tub.
Aquesta és la medusa croata. L'única que vam veure. © Oriol Clavera
Gairebé vint anys després d’una cruenta guerra als Balcans, Croàcia ha esdevingut d’uns anys ençà una destinació turística prou temptadora. A principis de mes vaig ser-hi uns dies (no van arribar a deu), en un d’aquells viatges que he vingut fent en els darrers anys, en que les vacances es barregen amb la feina o la feina me la prenc com unes vacances.
Una cala croata amb un paio penjat d'un pal. © Oriol Clavera
Podria estar nedant en les aigües transparents d’aquesta cala a l’illa de Lastovo, però no. Penjat d’una corda dalt del màstil, buscant una doble pàgina. És el que té ser fotògraf i autònom. Qualsevol moment és bo per treballar. Que ara per ara no som rics, per molt que pugui donar-ne la impressió veient la foto. Que en això dels velers (i vaixells en general) hi ha des de l’elitisme més pastós i fastigós (m’he arribat a trobar barcos “particulars” en que un dels lavabos deu ser més gran que el pis on visc o en que amb el que guanyo jo en un any no podria omplir-li el dipòsit de gasoil) fins a una manera diferent, ecològica (sempre que es pot, a vela!) i poc estressant de conéixer món. Vindria a ser com viatjar en furgoneta. Amb la casa a sobre. Però sense corves ni retencions.
Era el tercer intent. I ha estat la tercera victòria. La solidaritat i la resistència ho són tot contra un sistema injust on els carronyaires, es diguin Caja Madrid, Catalunya Caixa, Caixa Penedès o Banco Santander (i la llista segueix) fan fora la gent de les seves cases. I la casta política que ens toca patir xiula i mira cap a una altra banda, mentres a ells sí que els rescaten i els inflen a diners. Clar que després es cobren els favors.
Desnonament aturat a Sant Andreu del Palomar. 4 d'octubre de 2011. © Oriol Clavera
Avui era el torn (per tercera vegada, dèiem) del Matías, de Sant Andreu del Palomar. Dijous serà el de la Blanca i el Nelson. Però sigui on sigui i contra qui sigui, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca allà ens convoca. I ja en van unes quantes.
El Matías ja te el pis mig empaquetat esperant el dia que el facin fora. 4 d'octubre de 2011. © Oriol Clavera
Esperant els agents judicials. 4 d'octubre de 2011. © Oriol Clavera
Al mal temps, bon humor. © Oriol Clavera
Alegria de la gent solidària a l'aturar el desnonament. 4 d'octubre de 2011. © Oriol Clavera
... de tant en tant 