29 de març, tertulians, contenidors i el casc.

Amb un 40% d’atur juvenil; una Reforma Laboral que tracta als treballadors gairebé com a bestiar (només faltarà que ens marquin amb un ferro roent); una Banca que té beneficis multimilionaris, igual que les 35 principals empreses espanyoles; unes quantes fortunes que evadeixen impostos amb el beneplàcit dels governs; i una colla de polítics que en són co-responsables en qualitat, com a mínim, de titelles, des del Mas dels 800 mil € en paradisos fiscals a Liechtenstein fins al Puig, cap psicòpata dels de les porres, pilotes de goma i, ara també, els gasos lacrimògens. I sense oblidar-nos del PSOE, que ara posa el crit al cel contra aquesta reforma tal com feia el PP amb la que van fer ells el 2010 (qui mai hi està en contra, curiosament, és la Patronal i el Duran i Lleida). Amb tot això, encara ara s’estranyen de que Barcelona, un dia de Vaga General, cremi? El que a mi m’estranya és que no cremi més sovint, i no només Barcelona.

Ja fa temps que per no treure l’esmorzar, o vomitar per dir-ho en una sola paraula, intento no escoltar la colla de tertulians que es passegen per platós i estudis de ràdio. Aquest cop tampoc ho he fet, però m’imagino que estaran tot indignats per la quantitat de contenidors que han cremat. És curiós que no s’indignin mai, la majoria, pel que comento al primer paràgraf. Però clar, potser llavors ja no els trucarien per anar a opinar.

Barricades ben d'hora perquè els esquirols i els coaccionats no vagin a treballar. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Piquet matinal a la Vila de Gràcia. 29 de març de 2012 © Oriol Clavera

Agressió sense contemplacions a un noi amb dificultats de moviment. Plaça Catalunya, 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

He pensat que m’hauré de comprar un casc per poder treballar amb més tranquil·litat, en casos com els d’ahir. Entre pilotes i cops de porra per una banda, i pedres i ampolles marcant trajectòries, de vegades, massa aleatòries és un patir. Decidit. I com que no tinc moto, potser el puc amortitzar portant-lo habitualment per defensar-me dels coloms que van en vol rasant i que em fan fer aquests gestos espasmòdics, encara ara, després de deu anys per aquests carrers.

una d’iPhones i fotos vintage

El Vallespir des del Coll d'Ares (1.513m). Any 2012. © Oriol Clavera

No estic a l’última, no tinc Hipstamatic. El que aquesta aplicació dels iPhones tarda deu segons en fer, a mi m’ha portat una estona més. Ara tot déu deixa anar la seva creativitat amb les càmeres dels mòbils intel·ligents (no sé si només va amb els iPhones, això de l’Hipstamatic)  i la xarxa va plena de fotos d’estètica vintage, amb tonalitats sèpies, taques i vinyetejats. Sí que és veritat que la qualitat de les imatges és massa dolenta crec, pel que he vist algun cop, però per veure-les en pantalla és més que suficient. I la veritat és que sembla que qualsevol foto sigui una bona foto. Suposo que és com passa amb la Termomix. Qualsevol negat amb els ganivets de cuina pot fer uns canelons per llepar-se’n els dits amb una beixamel sense ni un grumoll. El tema és no fer cada dia els mateixos canelons, perquè al final els acabarem avorrint.

És molt fàcil, diuen. Fas la foto, esculls el filtre que més t’agradi per donar-li l’estètica més cool, poses share i cap al Facebook, Twitter, Instagram i el que faci falta. No està malament. Fins i tot hi ha fotoperiodistes que han fet treballs amb iPhone, que han portat certa controvèrsia.

És irònic que s’hagin fet treballs fotoperiodístics de guerra amb iPhone, que al seu torn -però no només els telèfons, també les videocònsoles, les naus espacials o els ordinadors portàtils com aquest des del que estic escrivint aquest post, per exemple- utilitza el coltan, un mineral que s’extreu al Congo, on diuen hi ha el 80% de les reserves mundials i que és causa de guerres i milions de morts. Un peix que sembla que es mossega la cua, una vegada més. Molts morts perquè uns pocs guanyin molts diners venent-nos allò que ens fa tecnològicament feliços als demés. Molt trist tot plegat.

El cas és que l’altre dia ben d’hora, a Camprodon, quasi atropellem una cosa blava lluent que estava al mig del carrer. Marxa enrera i sí, quina vista que tinc, era un iPhone. La propietària va tenir sort, per començar, de que no li passéssim per sobre. I que de moment, amb la poca feina que hi ha, pugui dedicar-me a donar-li aquesta estètica vintage-rollo-iPhone a les meves fotos, si vull, sense excessiva pressa i barallant-me amb el Photoshop.

El que passa és que seguiré havent d’enviar sms enlloc de whatsups, òstia. Així que si algú renova iPhone i no sap què fer-ne del vell…

 

 

new landscape photography

Així es diu el blog sobre fotografia contemporània, que té el paisatge com a temàtica, del fotògraf i comissari Willson Cummer. Doncs New Landascape Photography ha publicat una entrada sobre el projecte “Temporada Baixa” del que ja he parlat en altres ocasions.

L’enllaç, aquest.

T’ha d’agradar

Volia escriure un post dedicat a l’energúmen que cobra un bon sou, pagat per tots nosaltres, per ostiar impunement pel carrer, amb la cara tapada i sense el número d’identificació a que els obliga la llei, a aquells que se li posen davant. Però vés per on, l’amic Jaume Barrull (autor del blog Altercat, que trobareu a la columna de blogs que segueixo) ha publicat a la seva columna quinzenal al Lectura, el dominical del diari Segre, un article que la clava. El copio més avall i fins i tot li agafo el títol. Jo hi afegiria, només, que tampoc t’ostien perquè siguis fotògraf, sinó per fotografiar com ostien, en aquest cas, a estudiants.

Vaga d'universitats. Barcelona, 29 de febrer de 2012. © Oriol Clavera

T’HA D’AGRADAR

(Jaume Barrull – www.altercat.net)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

No em van pegar només per ser estudiant, per això no et persegueixen, cert. Ho van fer perquè intentava dir el què pensava on no tocava. Ens van reprimir perquè un responsable polític o policial va decidir que no érem ningú per increpar el president Aznar de tant a prop. Tampoc t’alcen la mà per ser pagès, ho fan si aboques una tona de patates a la delegació del govern i els dius que són uns lladres a la cara. Tampoc t’estomaquen per ser treballador, ho fan si talles el trànsit amb una pancarta que diu no volem perdre la feina i alguna autoritat amb esperit fraguista considera que la calle és mia i aquests cridaners incomoden. Si vols queixar-te no molestis, manifesta’t per la vorera, demana permís, sigues cívic, oneja una bandera però procura no tapar la vista del turista, que fa lleig i pensaran que som un país subdesenvolupat.

Sempre m’he preguntat, encara que la resposta no crec que sigui gaire poètica, quin tipus de pensaments, de sentiments, d’idees i emocions tenen els policies que es fan antidisturbis. Segurament em faria caure de la cadira, de riure, quan s’excusarien que jo també sóc treballador i només compleixo ordres. Puc entendre la satisfacció de resoldre un cas d’assassinat i de protegir un indefens, però més aviat em repugna la idea d’agafar una porra i estomacar persones. El dia que vegi Fèlix Millet amb la cara inflada, que vegi un policia empenyent violentament a Zaplana o Piqué, el dia que un mosso venti un clatellot als consellers de la Caixa o Joan Rossell surti per la tele amagant-se acollonit, començaré a pensar que potser reparteixen de manera democràtica. M’encurioseix saber què hi diuen les seves mares. I els seus fills. De que fa el teu pare? Pega treballadors que reclamen un salari digne. Segur que no ho expliquen així, la seva versió deu ser més heròica, més humana, més empolainada de grans gestes contra dolents violents. Com aquells antidisturbis, a qui paguem el salari entre tots, que pegaven nenes pels carrers de València. Vergonya aliena, ja t’ho diré.