cinquena entrega, maig

sense sostre

Ja fa anys d’aquesta foto. Forma part del primer reportatge que vaig fer, quan tot just començava a fer fotografies. El dia a dia d’uns nois toxicòmans que vivien al carrer, a Lleida, i passaven hores netejant vidres o oferint mocadors als semàfors. De dia i de nit, fins que tenien els diners suficients per anar a comprar la dosi.

Sembla ser que l’heroïna “torna” (i amb això no vull dir que hagués marxat mai). En els temps que corren, una bona arma per desactivar la rebel·lió, ja utilitzada en dècades passades arreu.

Com ombres entre la boira. Lleida, desembre de 1999. © Oriol Clavera

17 d’abril, lluita camperola

El 17 d’abril de 1996, 19 camperols i camperoles van ser assassinats al Brasil. Des d’aleshores, aquesta data ha esdevingut el Dia Internacional de les Lluita Camperola. Grans propietaris, corporacions, empreses hidroelèctriques, bancs, inversors, operadors turístics i immobliliaris, amb la complicitat del Banc Mundial com a garant de tanta rapinya, són culpables de les penúries de la pagesia arreu. Culpables del desplaçament forçós de les poblacions locals. Culpables de la violació dels drets humans i dels drets de la dona. Culpables de l’augment de la pobresa. Culpables de la contaminació ambiental i de la destrucció d’ecosistemes. Acaparadors de terres.

Des dels camperols veneçolans que lluitaven i lluiten contra els grans terratinents (i els seus sicaris), lladres de terres que han deixat improductives milers i milers d’hectàrees de terra (com l’española Duquesa de Alba, a Andalusia) mentre hi ha qui amb prou feines té un plat de menjar a taula, als llauradors de l’horta de València que veuen com el creixement urbanístic a cop de talonari se’ls menja les terres o als del Delta del Llobregat que, si no plantem cara, deixaran de collir carxofes per donar pas a la indústria del totxo i els casinos Made in Las Vegas de la mà del multimilionari sionista i finançador de la dreta més reaccionària iankee i israeliana, Sheldon Adelson & CiU.

Marxa camperola a Guasdalito (Estat d’Apure, República Bolivariana de Venezuela) contra els atacs dels sicaris enviats pels terratinents. Maig de 2005. © Oriol Clavera

El tio Juanito treballa els horts als límits de la ciutat. Campanar (València). © Oriol Clavera

Carxofaires al Prat de Llobregat. Gener de 2009. © Oriol Clavera

Per saber més del tema hi ha Via Campesina, l’organització internacional que agrupa els que treballen la terra arreu del món. Aquesta és la seva web.

I ja per acabar, només dir que gairebé coincidint amb aquesta data, el dia 19, es presenta al Cosmocaixa de Barcelona el llibre “Viu la terra: 12 acords exemplars de custòdia del territori”. Un llibre amb textos de Xavier Basora i fotografies meves, que ha estat coeditat pel Descobrir Catalunya i la Xarxa de Custòdia del Territori.

Silent world

M’ha agradat molt aquest treball (i d’altres que tenen a la seva web) d’aquesta parella.

Obriu els ulls i les orelles.

http://www.lucieandsimon.com/

unes carxofes amb Ferran Adrià

Foto del rodatge de "La Cocina en 10 minutos de Ferran Adrià". © Oriol Clavera

Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).

Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.

No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat,  aprendre’m el guió. Curt, més aviat.

Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.

Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.

El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.

La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.

Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.

I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.

quarta entrega, abril