sisena entrega, juny

Vic antiracista

Algo més de 2000 persones es manifestaven ahir contra el racisme, pels carrers de Vic.

Vic, 26 de maig de 2012. © Oriol Clavera

un any després

Ahir, 15 de maig, feia un any del famós 15M que va donar la volta al món aquells dies de fa un any. A mi em va agafar mig fora i en vaig fer un seguiment més aviat escàs. Algunes fotos a València, alguna mani a Barcelona i l’Aturem el Parlament. 

I ahir, alguna cosa més que vaig poder fer.

Pg. Sant Joan de Barcelona. 15 de maig de 2012. © Oriol Clavera

Davant una sucursal d’Unnim (Caixa Terrassa) a Pg Sant Joan. Barcelona, 15 de maig de 2012. © Oriol Clavera

Sucursal de Caixa Terrassa empaperada amb centenars de persones fora cridant contra els desnonaments i la banca. Barcelona, 15 de maig de 2012 © Oriol Clavera

Judici a La Banca davant la seu de La Caixa, a l’Avinguda Diagonal de Barcelona. © Oriol Clavera

Un any després, ens seguim deixant robar per aquesta colla de lladres que entraren per Almansa i pels autòctons, amb interessos comuns, que es venen el país amb inquilins inclosos.

no parking

no parking # 1 © Oriol Clavera

li deien Ruiz

Manifestació estudiantil contra la Constitució europea. Barcelona, febrer de 2005. © Oriol Clavera

Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.

Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.

Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.

La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.

I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.

Encaputxats als carrers de Barcelona. 1er de Maig © Oriol Clavera

I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial” (Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.