onzena entrega, novembre

Euskal Herria Sona

Joan Mari Beltran als Lluïsos de Gràcia. EH Sona 2005. © Oriol Clavera

Demà comença a Barcelona una nova edició, i ja en van 15, de l’Euskal Herria Sona. Un festival que ens apropa la música d’aquell país gràcies a la feina que fan la gent del Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona, i del qual alguns anys n’he fet les fotos.

Si us agrada la música, l’oferta és ben variada pel que fa als estils, amb concertassos a la vista. Ja ho sabeu!

Anari, a l’Auditori de Barcelona. EH Sona 2006 © Oriol Clavera

Niko Etxart & aita i Robert Larrandaburu “Eperra”. Casa Elizalde de Barcelona. EH Sona 2005 © Oriol Clavera

Benito Lertxundi. L’Espai. EH Sona 2005. © Oriol Clavera

La web del festival: http://www.ehsona.com/ on trobareu tot la informació, amb dates, grups, preus (n’hi ha de gratuïts), etc.

El Maó il·lustrat

En el número 175 de la revista Descobrir Catalunya, que aviat podreu trobar als quioscos si no hi és ja, es publica l’encàrrec que em van fer la tardor passada sobre el Maó Il·lustrat, amb text del periodista i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis Miquel Àngel Limón. Una passejada en la que, com diu l’entradeta del reportatge, anem ” a descobrir el segell de la Il·lustració en el Maó del segle XVIII”.

Obertura del reportatge, amb una imatge de la Casa de Sant Antoni o The Golden Farm, pels anglesos. Descobrir Catalunya 175

Espero que us agradi i que el proper cop que aneu a Maó us la mireu amb uns altres ulls, redescobrint el que us n’explica l’autor al text.

cop de CUP

Aviat sortirà a la llum el llibre “Cop de CUP. Viatge a l’ànima i les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular” (Edicions62). Serà el 13 de novembre.

Escrit a quatre mans (les de l’escriptor Julià de Jòdar i el periodista David Fernàndez) i després de desenes d’entrevistes i mesos de treball, les 400 pàgines d’aquest llibre ens aproximaran a la CUP. Passat, present i futur. Ho expliquen en aquest enllaç del blog que s’ha creat per encabir tot el material que no ha anat a impremta i que s’anirà penjant diàriament (cada dia una entrevista completa).

Jo hi he posat el meu granet de sorra amb les fotografies dels entrevistats i algo d’arxiu, portada inclosa, que sempre fa il·lusió.

El compte enrera ha començat.

Twitter http://twitter.com/copdecup
Bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/copdecup

el ‘machupichu’ del Pirineu

Els arqueòlegs fen l’alçament d’una cabana de pedra. P.N.d’Aigüestortes, juliol de 2011 © Oriol Clavera

L’estiu del 2011 vaig estar uns dies amb la companya periodista Laia Altarriba (de qui us recomano el seu blog, si mireu al lateral de la dreta) pel Parc Nacional d’Aigüestortes. Hi érem per fer un reportatge que m’havia proposat de fer sobre la feina que duen a terme, des de ja fa deu estius, un grup d’arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, encapçalats per Ermengol Gassiot. Els seus estudis han evidenciat que, per contra del que s’havia pensat, els assentaments a més de dos mil metres d’alçada van ser alguna cosa més que esporàdics o estacionals. I que, com han evidenciat troballes fetes sobre el terreny en més de 200 jaciments, ens remuntem al Neolític.

La perla, el jaciment de Casesnoves: un poblat de cabanes de pedra que vindria a ser el Machupichu del Pirineu.

Aquest diumenge Zazpika, el dominical del diari basc Gara, ha publicat el reportatge en qüestió. I com ja se sap que, pel gust del fotògraf, sempre falten pàgines, en poso algunes de les que no han anat a impremta per acompanyar les pàgines de la publicació.

Illes Toscanes (i quatre)

Aquesta és Montecristo. Illes Toscanes. © Oriol Clavera

Provinents de Portoferraio, a l’illa d’Elba i navegant cap al sud-est, divisem Montecristo però el deixem a estribor. Reserva de caça i inaccessible si no és amb permisos especials, és famosa per la novel·la d’Alexandre Dumas “El comte de Montecristo”. Així que ens n’anem rumb a Giglio, també famosa, tot i que per un motiu més dramàtic.

Sembla ser que el capità no va calcular bé les distàncies. Costa Concòrdia a Giglio. © Oriol Clavera

Malgrat la gran cagada del capità, a l’adonar-se del que havia passat va fer una maniobra per acostar el creuer a terra que va salvar, molt probablement, milers de vides. Ara l’illa de Giglio s’ha fet famosa i sembla que estan fent l’agost, entre treballadors de les empreses que treballen en les tasques de reflotament o el que pretenguin fer i els turistes-curiosos que s’hi acosten. Davant la impossibitat d’amarrar a port ni fondejar (a causa de l’estat del mar) seguim camí fins a la veïna Giannutri, on s’acaba aquest viatge per l’arxipèlag de les Toscanes .

Amb forma de croissant, és la més petita de totes elles. Declarada Parc Natural, malgrat el decadent complex turístic en forma de poblet i les casetes aïllades que t’hi vas trobant, val la pena posar-se les ulleres i els peus d’ànec i disfrutar dels fons de les seves cales i desconnectar del món, abans no s’acabi el viatge.

Els fondejos, com el de la Cala Spalmatoi, un bon lloc per bussejar. Giannutri, Illes Toscanes. © Oriol Clavera