dotzena entrega, desembre

De turisme rural i peces d’art

Aquest mes de desembre (i ja es pot trobar als quioscos) el Descobrir publica un dossier central sobre turisme rural les fotografies del qual hem fet conjuntament els companys Rafael López-Monné,  Jordi Bas i jo.

Mas Guitart, de la Vall de Bianya (La Garrotxa), portada del número de desembre.

És d’aquells encàrrecs que et porten d’una banda a l’altra a fer fotos a llocs i gents diferents del territori. Jo vaig anar a l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Vallès Oriental, el Maresme, la Selva i el Gironès. Vuit cases rurals que al llarg del dossier, juntament amb les altres, queden classificades en les singulars, les pioneres, les gastronòmiques i les compromeses amb la natura.

Aquesta foto del Mas Guitart, que vaig fer a l’hora blava, obre el dossier.

Dormir sobre la nau d’una ermita a Garrigàs; a l’antiga rectoria de Sant Miquel de Pineda, a Sant Feliu de Pallerols; en una casa de pagès a Santa Sussanna a cinc minuts del mar; i entre les rústiques parets i mobles d’un mas a Sant Hilari Sacalm. Gaudir dels plats elaborats a les cuines d’un hotel rural a Madremanya i d’un mas enmig del bosc a Sant Julià de Llor. O assistir a les classes de cuina en una de Tagamanent i viure les sensacions del watsu, massatges fets dins l’aigua, en un racó d’Hostalnou de Bianya.

Diferents imatges que no han sortit publicades. Cases Rurals © Oriol Clavera

I casualment, també en aquest número, publico un reportatge la idea del qual ja la vaig tenir el 2003 i que no l’he fet fins ara (més val tard que mai, diuen). Tracta sobre la feina dels restauradors de peces artístiques. Per això anem al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix (Vallès Occidental), on hi passen milers d’obres de gran valor, com ens explica en el reportatge textual la periodista Montse Armengol.

Obertura del reportatge “Restaurar l’art català” a Descobrir Catalunya.

Espero que us agradin!

Vaga de fam

Quatre treballadors (cinc fins fa dos dies) de Telefónica porten 19 dies en vaga de fam. Voleu saber per què?

http://huelgadehambreentelefonica.blogspot.com.es/

15è dia de vaga de fam © Oriol Clavera

vuit mesos després

Fa gairebé vuit mesos hi havia la Vaga General del 29M (M de març), els aldarulls de la qual van fer la volta al món. Aquest cop, la de fa dos dies, també va acabar amb uns quants aldarulls, però crec que no tan durs (jo ja havia marxat). Com sempre, però, la policia s’ha tornat a definir com el que és. Obeeixen a l’amo i si han d’obrir el cap a un nen de 13 anys, doncs som-hi. I si han de deixar cega d’un ull una dona de 42 anys, doncs alguna cosa haurà fet, no? Ni que sigui sortir a defensar els seus drets. Què s’haurà pensat!

Aquest cop, com he dit, no tinc fotos de foc, ni de polis disparant pilotes de goma o guanyant-se una tendinitis al colze o al canell de tant repartir òsties amb la porra al primer que se li posa davant.

Un botiguer davant d’un piquet a Gràcia. Vaga General del 29M © Oriol Clavera

Vuit mesos després. Vaga General del 14N © Oriol Clavera

Tinc la sensació que l’home de la bata blava, el de la bodega que no tanca per Vaga, no és conscient que a aquest pas potser els seus clients deixaran d’anar-li a comprar el vi o la llauna d’anxoves perquè simplement no tindran ni un duro per gastar. Llavors potser si que tancarà.

Alguns comerços tancats el dia de vaga. Gràcia, Barcelona. © Oriol Clavera

Capçalera de la mani anticapitalista. Vaga General 14N © Oriol Clavera

Marquès de Pota

El vaig conéixer el 2007, quan estava fent retrats pel treball Glosadors dels Països Catalans, sobre el cant improvisat a casa nostra. Vam quedar al Canyeret, el bressol del Garrotín, el pal dels gitanos i la Lleida carrinclona, i allà mateix li vaig fer les fotos juntament amb en Carles Juste “Beethoven”. Ahir em vaig assabentar que havia mort. Es deia Joan Rodés, però li deien el Marquès de Pota.

Marquès de Pota. Lleida, febrer de 2007. © Oriol Clavera

L’última mina

La Mina Separada Canota, a l’última zona carbonífera de Catalunya, fa gairebé dos anys que està, de facto, tancada. En un atzucac, atrapada pels deutes amb la Hisenda espanyola i la negativa de la UE d’entregar-los les ajudes que fins ara ha estat rebent el sector miner. Mentres la seva situació està oblidada en algun calaix d’algún Ministeri, els últims quatre miners que hi queden, el Jesús, el Jose Antonio, el Manol i el Benjamí, passen els dies desmantellant poc a poc les instal·lacions. Dos anys sense cobrar, en una situació desesperant.

L’última mina © Oriol Clavera

Podeu veure més fotografies a la secció de ‘Reportatges’ de www.oriolclavera.com