tardor a l’alt pirineu

Ahir vaig estar fent una passejadeta, de les 8h a les 17,30h  (a les tres del matí em prenia un ibuprofè per alleujar el mal de cames que no em deixava dormir) pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Des d’Àreu, on havia anat a dormir la nit abans després de fer algunes fotos al bosc de Virós, fins al Pla de Boet. Aviat els colors de tardor se n’aniran al mateix temps que el fred s’obrirà pas. Si us afanyeu encara hi sou a temps.

Colors de tardor al Bosc de Virós.

Camí del Pla de Boet.

El Pla de Boet.

Baixant vaig passar per l’itinerari de la Rebuira, un corriol que voreja el riu Noguera de Vallferrera

Diuen que el primer que ha de tenir un fotògraf és un bon parell de sabates. Després d’això, i abans que la càmera, ha de tenir un bon parell de cames, afegeixo. Des d’aquí, la meva admiració i reconeixement als fotògrafs de natura.

Pirineu de Lleida, un paradís d’aigua.

El proper diumenge 13 el Zazpika, suplement dominical del diari Gara, publica un reportatge que ens fa gaudir del Pirineu lleidatà, posant-nos en remull d’una manera o altra.

Endinsant-se al Congost de Montrebei en caiac.

Tenint en compte que les alçades no són el meu fort, encara vaig sortir airós del repte. D’acord que fa uns anys ja vaig fer un reportatge sobre parapent que va sortir publicat al Descobrir i em va tocar volar amb la gent d’Entrenúvols, pel que hauria d’estar curat d’espants. Però a l’hora de fer fotos de barranquisme (amb els amics de Barrankisme) no volia acabar empastat contra una paret de roca en calcular malament les distàncies a l’hora de saltar a un gorg d’un barranc pirinenc. Però estic escrivint això i no dictant-ho, jo amb els braços enguixats, a ningú.

Lo de baixar en ràfting, com que com a molt caus a l’aigua, doncs no em feia cangueli. Remar per Montrebei no ho vaig fer. Jo anava de paquet en una barca o a peu per terra. Però m’apunto lo de fer-ho en caiac. El lloc s’ho val!

Posar-me el barnús a un balneari… no vaig tenir la sort. Apuntat a l’agenda. Tirar la canya tampoc ho he fet. Si més no al riu. Però crec que no tindria prou paciència.

Lo de banyar-se als gorgs, fantàstic. El que passa és que a alguns m’hauria fet falta el neoprè de quan vaig fer el barranc. En d’altres, com el del riu Abella, l’aigua estava boníssima.

I dels llacs i estanys, encara me’n queden un munt per fotografiar. Una bona manera, amb la gent d’Obaga, que pel camí et van explicant aquells secrets del paisatge, de la flora i de la fauna que ens anem trobant.

Així que els que tingueu l’oportunitat de trobar el Gara -a casa nostra a Barcelona (a les Rambles, a Passeig de Gràcia, com a llocs cèntrics)- si voleu, ja ho sabeu. Us haureu de donar pressa, però, que n’arriben pocs. I sinó, sempre podeu passar pel Centre Cultural Euskal Etxea a fer uns pintxos i fullejar-lo allà. A Barcelona, també (maleït centralisme!)

Per la resta de mortals, així que en tingui la versió definitiva, en penjaré el PDF aquí.