Archive for the 'Coses de la feina' Category



18
oct.
12

cop de CUP

Aviat sortirà a la llum el llibre “Cop de CUP. Viatge a l’ànima i les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular” (Edicions62). Serà el 13 de novembre.

Escrit a quatre mans (les de l’escriptor Julià de Jòdar i el periodista David Fernàndez) i després de desenes d’entrevistes i mesos de treball, les 400 pàgines d’aquest llibre ens aproximaran a la CUP. Passat, present i futur. Ho expliquen en aquest enllaç del blog que s’ha creat per encabir tot el material que no ha anat a impremta i que s’anirà penjant diàriament (cada dia una entrevista completa).

Jo hi he posat el meu granet de sorra amb les fotografies dels entrevistats i algo d’arxiu, portada inclosa, que sempre fa il·lusió.

El compte enrera ha començat.

Twitter http://twitter.com/copdecup
Bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/copdecup

15
oct.
12

el ‘machupichu’ del Pirineu

Els arqueòlegs fen l’alçament d’una cabana de pedra. P.N.d’Aigüestortes, juliol de 2011 © Oriol Clavera

L’estiu del 2011 vaig estar uns dies amb la companya periodista Laia Altarriba (de qui us recomano el seu blog, si mireu al lateral de la dreta) pel Parc Nacional d’Aigüestortes. Hi érem per fer un reportatge que m’havia proposat de fer sobre la feina que duen a terme, des de ja fa deu estius, un grup d’arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, encapçalats per Ermengol Gassiot. Els seus estudis han evidenciat que, per contra del que s’havia pensat, els assentaments a més de dos mil metres d’alçada van ser alguna cosa més que esporàdics o estacionals. I que, com han evidenciat troballes fetes sobre el terreny en més de 200 jaciments, ens remuntem al Neolític.

La perla, el jaciment de Casesnoves: un poblat de cabanes de pedra que vindria a ser el Machupichu del Pirineu.

Aquest diumenge Zazpika, el dominical del diari basc Gara, ha publicat el reportatge en qüestió. I com ja se sap que, pel gust del fotògraf, sempre falten pàgines, en poso algunes de les que no han anat a impremta per acompanyar les pàgines de la publicació.

Continua llegint ‘el ‘machupichu’ del Pirineu’

25
set.
12

Surt el sol a Tavertet

Els cingles de Tavertet just quan surt el sol. © Oriol Clavera

Aquesta foto la vaig fer demà farà un any, minuts abans de les 8 del matí. Feia les fotos que m’havien encarregat per un llibre de la Xarxa de Custòdia del Territori que editava el Descobrir i que em portaria per 10 indrets del país a fotografiar acords de custòdia.

L’Avenc de Tavertet era un d’ells. El Quim (l’homenet a la foto) i la Belinda, són els impulsors de la Casa de Tursime Rural en aquest magnífic lloc.

 

10
jul.
12

Els paisatges de l’orxata

Després de passejar-me per l’Horta Nord, a tocar de València, unes quantes vegades els darrers dos anys [n’he parlat en dos posts: L’Horta de València (u) i L’Horta de València (dos)] per fi ha arribat el dia en que el reportatge que he fet sobre el procés de conreu de la xufa i la seva transformació en orxata arriba als quioscos. Al Descobrir del mes de juliol i amb text (que encara no he tingut ocasió de llegir) de la periodista Violeta Tena.

Obertura del reportatge a la revista Descobrir. Juliol de 2012

En algun d’aquests posts que havia escrit sobre l’Horta deia que admiro la feina de llaurador, o pagès com en diem més al nord. I més encara a aquells que la treballen seguint uns principis ecològics. Jo, que ara per ara no sabria ni com fer créixer un enciam, m’hi sento proper. Escoltar-los, quan t’expliquen els secrets del camp amb paraules que només ells utilitzen (entaular, fanecada, punxar, a manta, aca,…); veure’ls treballar els camps amb aquella precisió que només he vist a Alboraia, Almàssera, Meliana, Tavernes,…; sentir-los queixar-se de lo malament que està el camp i, malgrat això, seguir amb la seva feina, que és la que han fet sempre i millor saben fer; aguantar la pressió del creixement depredador de la ciutat i la construcció d’AVEs i circumvalacions.

Ja seria l’òstia si, a més, molts es reivindiquéssin com a obrers del camp com la gent del Sindicato de Obreros del Campo d’Andalusia.

En fi, que si teniu curiositat per veure com ha quedat, podeu passar pel quiosc o per la biblioteca més propera. Potser us entren ganes de baixar a l’Horta i anar a fer una passejada entre camps de xufa abans d’anar a fer una orxata ben fresqueta. Qui es pensi que la Chufi és orxata…

Potser us trobareu el Cristòbal amb l’aca, el tio Paco amb el seu inseparable bastó amb una fulla de ganivet enganxada a la punta  per anar rascant totes les males herbes que es troba, com una obsessió, amb Miquel “de Ceba” i la seva bonhomia, Vicent llaurant un camp o son pare controlant la crema de la palla de la xufa, la Cristina perseguint llauradors perquè li portin a temps aquelles cebes que han d’enviar a Perpinyà o el Kike, amb el seu no parar, amunt i avall, d’un camp a l’altre.

02
maig
12

li deien Ruiz

Manifestació estudiantil contra la Constitució europea. Barcelona, febrer de 2005. © Oriol Clavera

Li deien “el Ruiz”, senzillament perquè es deia (o es diu) Ruiz. El primer cop que ens vam veure va ser ell, de fet, qui em va veure. Amb els anys i l’experiència les coses s’aprenen, però, i ara ràpid els acostumes a clitxar (ahir encara més fàcil, molts amb braçalet on posava “policia”). En aquella ocasió, estic parlant de l’any 1997, ja feia estona que ell em veia. I jo, ni idea. Estava fent fotos a una poc nombrosa concentració del 8 de març a Lleida convocada per l’Esquerra Independentista, a la Plaça de la Paeria. Acabat l’acte, vaig anar a una antiga impremta on volia anar a fer unes fotos però me la vaig trobar tancada així que vaig tornar a desfer el Carrer Major encaminant-me cap a casa. Va ser llavors quan dos paios amb cara de pocs amics, del qual només recordo la del Ruiz (cabell canós i de prou edat com per ser un tranquil jubilat avui en dia), se m’acosten i un (ell) em demana el DNI. No recordo la conversa com va anar exactament, suposo que em devien preguntar per a qui o per què havia fet les fotos i si els havia fet fotos a ells. I jo flipant, que ni els havia vist. Total, que la conversa es va acabar amb un “si vemos fotos nuestras colgadas por ahi -i es referein a les parets, que internet poc, aleshores- , te vas a comer la cámara”. I olé. Crec que aquell dia em vaig adonar que la fotografia (o el fotoperiodisme, més exactament) podia i havia de servir per alguna cosa.

Des de llavors m’he trobat en diferents situacions. Identificacions, empentes i estirades de càmera en moments tensos durant algunes manis. Res greu, comparat amb la persecució que han patit companys meus de professió (amb tortures documentades, amenaces, judicis, agressions, velats de rodets i esborrats de targetes, etc). Per no parlar d’altres llocs del món, més dramàtics.

Un cas amb certa gràcia (per ridícul) va ser a la sortida del Parlament, on havíem anat amb l’Arantxa, companya del diari Berria, a fer alguna entrevista (ara no recordo a qui) durant les eleccions al Parlament del 2006, si no recordo malament. Doncs va ser a Arc del Triomf on dos secretes ens van parar i identificar i, en resposta a les nostres iròniques queixes (acabàvem de sortir del Parlament, ho sabien prou bé!), ens van dir que teníem el perfil de dos pispes que corrien per la zona. Només faltava que se’ls escapés el riure.

La foto que il·lustra el post la vaig fer a una mani d’estudiants durant l’època que s’havia de fer el referèndum (no vinculant, no fos cas) de la Constitució europea. Desenes de secretes van fer de les seves.

I aquesta de més avall, la tarda d’ahir a Barcelona, on el desplegament ordenat per Felip Puig, entre antidisturbis i secretes, per dir-ho d’alguna manera, era d’un autèntic setge policial.

Encaputxats als carrers de Barcelona. 1er de Maig © Oriol Clavera

I, ja per acabar, és sobre el tristament famós Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional que es va publicar el llibre “Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial” (Virus Editorial), escrit pel periodista David Fernàndez i que us recomano llegir. Curiosament, passats els anys, l’ex-cap del Grup 6 va acabar a la presó per formar part d’una xarxa de proxenetisme. Curiós, si més no.

06
abr.
12

unes carxofes amb Ferran Adrià

Foto del rodatge de "La Cocina en 10 minutos de Ferran Adrià". © Oriol Clavera

Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).
Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.
No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat,  aprendre’m el guió. Curt, més aviat.
Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.
Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.
El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.
La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.
Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.
I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.
30
març
12

29 de març, tertulians, contenidors i el casc.

Amb un 40% d’atur juvenil; una Reforma Laboral que tracta als treballadors gairebé com a bestiar (només faltarà que ens marquin amb un ferro roent); una Banca que té beneficis multimilionaris, igual que les 35 principals empreses espanyoles; unes quantes fortunes que evadeixen impostos amb el beneplàcit dels governs; i una colla de polítics que en són co-responsables en qualitat, com a mínim, de titelles, des del Mas dels 800 mil € en paradisos fiscals a Liechtenstein fins al Puig, cap psicòpata dels de les porres, pilotes de goma i, ara també, els gasos lacrimògens. I sense oblidar-nos del PSOE, que ara posa el crit al cel contra aquesta reforma tal com feia el PP amb la que van fer ells el 2010 (qui mai hi està en contra, curiosament, és la Patronal i el Duran i Lleida). Amb tot això, encara ara s’estranyen de que Barcelona, un dia de Vaga General, cremi? El que a mi m’estranya és que no cremi més sovint, i no només Barcelona.

Ja fa temps que per no treure l’esmorzar, o vomitar per dir-ho en una sola paraula, intento no escoltar la colla de tertulians que es passegen per platós i estudis de ràdio. Aquest cop tampoc ho he fet, però m’imagino que estaran tot indignats per la quantitat de contenidors que han cremat. És curiós que no s’indignin mai, la majoria, pel que comento al primer paràgraf. Però clar, potser llavors ja no els trucarien per anar a opinar.

Barricades ben d'hora perquè els esquirols i els coaccionats no vagin a treballar. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Piquet matinal a la Vila de Gràcia. 29 de març de 2012 © Oriol Clavera

Agressió sense contemplacions a un noi amb dificultats de moviment. Plaça Catalunya, 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

Ronda St. Pere amb Plaça Catalunya. 29 de març de 2012. © Oriol Clavera

He pensat que m’hauré de comprar un casc per poder treballar amb més tranquil·litat, en casos com els d’ahir. Entre pilotes i cops de porra per una banda, i pedres i ampolles marcant trajectòries, de vegades, massa aleatòries és un patir. Decidit. I com que no tinc moto, potser el puc amortitzar portant-lo habitualment per defensar-me dels coloms que van en vol rasant i que em fan fer aquests gestos espasmòdics, encara ara, després de deu anys per aquests carrers.

12
març
12

T’ha d’agradar

Volia escriure un post dedicat a l’energúmen que cobra un bon sou, pagat per tots nosaltres, per ostiar impunement pel carrer, amb la cara tapada i sense el número d’identificació a que els obliga la llei, a aquells que se li posen davant. Però vés per on, l’amic Jaume Barrull (autor del blog Altercat, que trobareu a la columna de blogs que segueixo) ha publicat a la seva columna quinzenal al Lectura, el dominical del diari Segre, un article que la clava. El copio més avall i fins i tot li agafo el títol. Jo hi afegiria, només, que tampoc t’ostien perquè siguis fotògraf, sinó per fotografiar com ostien, en aquest cas, a estudiants.

Vaga d'universitats. Barcelona, 29 de febrer de 2012. © Oriol Clavera

T’HA D’AGRADAR

(Jaume Barrull – www.altercat.net)

La imatge és prou suggerent, sis policies antidisturbis arrossegant, empenyent, abusant d’un nen que crida desesperat, un xaval indefens que acaba de posar un peu a l’adolescència. València el mes passat, una gran demostració de força, de com malgasten els diners públics, de com entenen el concepte d’eficiència. Han de ser sis per atonyinar un xiquet? Homes fornits, armats amb porres, mala llet i escopetes que llencen pilotes de goma a velocitats vertiginoses. N’heu tocat mai cap? No són com les de tenis o d’squash, buides per dins. No, són dures, compactes, implacables. Són com les porres; a mi me’n van fer tastar una i et deixa l’esquena ben marcada, un tatuatge precis i dolorós. On et van picar? Et treus la samarreta i no cal dir res més.

No em van pegar només per ser estudiant, per això no et persegueixen, cert. Ho van fer perquè intentava dir el què pensava on no tocava. Ens van reprimir perquè un responsable polític o policial va decidir que no érem ningú per increpar el president Aznar de tant a prop. Tampoc t’alcen la mà per ser pagès, ho fan si aboques una tona de patates a la delegació del govern i els dius que són uns lladres a la cara. Tampoc t’estomaquen per ser treballador, ho fan si talles el trànsit amb una pancarta que diu no volem perdre la feina i alguna autoritat amb esperit fraguista considera que la calle és mia i aquests cridaners incomoden. Si vols queixar-te no molestis, manifesta’t per la vorera, demana permís, sigues cívic, oneja una bandera però procura no tapar la vista del turista, que fa lleig i pensaran que som un país subdesenvolupat.

Sempre m’he preguntat, encara que la resposta no crec que sigui gaire poètica, quin tipus de pensaments, de sentiments, d’idees i emocions tenen els policies que es fan antidisturbis. Segurament em faria caure de la cadira, de riure, quan s’excusarien que jo també sóc treballador i només compleixo ordres. Puc entendre la satisfacció de resoldre un cas d’assassinat i de protegir un indefens, però més aviat em repugna la idea d’agafar una porra i estomacar persones. El dia que vegi Fèlix Millet amb la cara inflada, que vegi un policia empenyent violentament a Zaplana o Piqué, el dia que un mosso venti un clatellot als consellers de la Caixa o Joan Rossell surti per la tele amagant-se acollonit, començaré a pensar que potser reparteixen de manera democràtica. M’encurioseix saber què hi diuen les seves mares. I els seus fills. De que fa el teu pare? Pega treballadors que reclamen un salari digne. Segur que no ho expliquen així, la seva versió deu ser més heròica, més humana, més empolainada de grans gestes contra dolents violents. Com aquells antidisturbis, a qui paguem el salari entre tots, que pegaven nenes pels carrers de València. Vergonya aliena, ja t’ho diré.

23
febr.
12

Plaers de Girona

Deu dies donant tombs per Girona donen per molt. Per molts kilòmetres caminant amunt i avall. I per moltes fotos. I, és clar, totes no hi caben. Així que, a banda de fullejar les pàgines del Descobrir, on trobareu el Dossier Central sobre Girona que surt aquest mes de març, us poso algunes imatges més que no arribaran als quioscos. Potser veient-les us picarà la curiositat per saber quines són les que sí han entrat a l’edició final?

Continua llegint ‘Plaers de Girona’

06
febr.
12

Travessera de Gràcia, 9:49h

Piquet durant la vaga general del 29-S. Gràcia, setembre de 2010. © Oriol Clavera




Entra el teu correu-e si vols rebre notificacions dels nous posts que vagi penjant.

Join 31 other followers

© Oriol Clavera

Tots els drets reservats. All rights reserved.
Setembre 2021
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
wordpress stats plugin

Traductor / Translator


%d bloggers like this: