juny, june

Sembla que hi ha certa pressa per arribar a l’estiu…

[Botó dret i guardar imatge per, a qui li agradi, posar-la de fons d’escriptori i saber en tot moment quants dies falten per l’arribada del solstici]

 

Març, March

Fa gairebé un any, vam recórrer la Costa Brava en caiac amb els amics de Transbrava, descobrint els racons amagats d’aquesta costa, abruta a estones i de platges paradisíaques, d’altres. Bona entrada al març!

Costa Brava en caiac © Oriol Clavera

Més fotos al meu instagram @oriolclavera

 

Juliol, Julhet

© Oriol Clavera

I amb aquesta foto del julhet, que en diuen en occità del juliol, entrem com les caiaquistes de la foto s’endinsen al Congost de Montrebei, al mes de juliol.

Pirineu de Lleida, un paradís d’aigua.

El proper diumenge 13 el Zazpika, suplement dominical del diari Gara, publica un reportatge que ens fa gaudir del Pirineu lleidatà, posant-nos en remull d’una manera o altra.

Endinsant-se al Congost de Montrebei en caiac.

Tenint en compte que les alçades no són el meu fort, encara vaig sortir airós del repte. D’acord que fa uns anys ja vaig fer un reportatge sobre parapent que va sortir publicat al Descobrir i em va tocar volar amb la gent d’Entrenúvols, pel que hauria d’estar curat d’espants. Però a l’hora de fer fotos de barranquisme (amb els amics de Barrankisme) no volia acabar empastat contra una paret de roca en calcular malament les distàncies a l’hora de saltar a un gorg d’un barranc pirinenc. Però estic escrivint això i no dictant-ho, jo amb els braços enguixats, a ningú.

Lo de baixar en ràfting, com que com a molt caus a l’aigua, doncs no em feia cangueli. Remar per Montrebei no ho vaig fer. Jo anava de paquet en una barca o a peu per terra. Però m’apunto lo de fer-ho en caiac. El lloc s’ho val!

Posar-me el barnús a un balneari… no vaig tenir la sort. Apuntat a l’agenda. Tirar la canya tampoc ho he fet. Si més no al riu. Però crec que no tindria prou paciència.

Lo de banyar-se als gorgs, fantàstic. El que passa és que a alguns m’hauria fet falta el neoprè de quan vaig fer el barranc. En d’altres, com el del riu Abella, l’aigua estava boníssima.

I dels llacs i estanys, encara me’n queden un munt per fotografiar. Una bona manera, amb la gent d’Obaga, que pel camí et van explicant aquells secrets del paisatge, de la flora i de la fauna que ens anem trobant.

Així que els que tingueu l’oportunitat de trobar el Gara -a casa nostra a Barcelona (a les Rambles, a Passeig de Gràcia, com a llocs cèntrics)- si voleu, ja ho sabeu. Us haureu de donar pressa, però, que n’arriben pocs. I sinó, sempre podeu passar pel Centre Cultural Euskal Etxea a fer uns pintxos i fullejar-lo allà. A Barcelona, també (maleït centralisme!)

Per la resta de mortals, així que en tingui la versió definitiva, en penjaré el PDF aquí.

Pels Camins dels Matxos

62,8 kilòmetres caminant i corrent per la muntanya, acumulant un desnivell de 6.150 m. Això és el que van fer ahir part de les 500 participants (n’hi ha que van fer circuits més petits, de “només” 56,3 / 53,8 / 49 kms i 5.493 / 5.146 / 4.479 metres de desnivell) que van sortir a les 6,30h (i amb 3º C) de la Plaça de la Sardana de Torelló per arribar-hi de nou, després de pujar a Bellmunt, Puigsacalam, Cabrera, passar per carenes i per fagedes, creuar el riu Ges, fer pujades gairebé a quatre grapes i aprofitar les baixades per córrer (encara que alguns gairebé només devien parar de córrer al passar pels punts de control).

Total, que començava a caminar a les 6 del matí, de nit encara, per esperar els corredors i corredores allà on comença la carena de Bellmunt. Esbufegant, fent el meu particular “Pels Camins dels Matxos” per a ser al lloc abans no arribéssin els corredors. I va ser a les 7h 16′ 26″ que el basc Iker Karrera, guanyador de la prova, va aparéixer.

Iker Karrera pujant cap a la carena de Bellmunt. Pels Camins dels Matxos 2013.

Després ja va ser un no-parar. Era un tram de pujada que tela… i no els quedava res…