Aquest mes de desembre Barcelona bullirà d’activitats relacionades amb la cançó improvisada. En tres espais diferents, l’Euskal Etxea, l’Espai Mallorca i La Violeta, de Gràcia, hi tindran lloc presentacions i projeccions de documentals, cantades, xerrades, sopars, presentació de llibres i l’exposició Glosadors, amb les fotografies que vaig fer fa un grapat d’anys. Un treball que havia donat peu a parlar-ne en diferents ocasions en aquest blog.
Tota la informació la trobareu en aquest enllaç. Els qui pugueu, no us ho perdeu!
Tot just he començat a escriure aquestes ratlles quan queden, encara no, tres setmanes perquè comenci el mes de maig i ho faig des del Delta (com si només en tinguéssim un…), on hi he arribat seguint el curs del riu, per segona vegada. Una primera tanda a principis de març, i ara, aquesta segona a mitjans d’abril.
Després de passejar-me per l’Horta Nord, a tocar de València, unes quantes vegades els darrers dos anys [n’he parlat en dos posts: L’Horta de València (u) i L’Horta de València (dos)] per fi ha arribat el dia en que el reportatge que he fet sobre el procés de conreu de la xufa i la seva transformació en orxata arriba als quioscos. Al Descobrir del mes de juliol i amb text (que encara no he tingut ocasió de llegir) de la periodista Violeta Tena.
Obertura del reportatge a la revista Descobrir. Juliol de 2012
En algun d’aquests posts que havia escrit sobre l’Horta deia que admiro la feina de llaurador, o pagès com en diem més al nord. I més encara a aquells que la treballen seguint uns principis ecològics. Jo, que ara per ara no sabria ni com fer créixer un enciam, m’hi sento proper. Escoltar-los, quan t’expliquen els secrets del camp amb paraules que només ells utilitzen (entaular, fanecada, punxar, a manta, aca,…); veure’ls treballar els camps amb aquella precisió que només he vist a Alboraia, Almàssera, Meliana, Tavernes,…; sentir-los queixar-se de lo malament que està el camp i, malgrat això, seguir amb la seva feina, que és la que han fet sempre i millor saben fer; aguantar la pressió del creixement depredador de la ciutat i la construcció d’AVEs i circumvalacions.
Ja seria l’òstia si, a més, molts es reivindiquéssin com a obrers del camp com la gent del Sindicato de Obreros del Campod’Andalusia.
En fi, que si teniu curiositat per veure com ha quedat, podeu passar pel quiosc o per la biblioteca més propera. Potser us entren ganes de baixar a l’Horta i anar a fer una passejada entre camps de xufa abans d’anar a fer una orxata ben fresqueta. Qui es pensi que la Chufi és orxata…
Potser us trobareu el Cristòbal amb l’aca, el tio Paco amb el seu inseparable bastó amb una fulla de ganivet enganxada a la punta per anar rascant totes les males herbes que es troba, com una obsessió, amb Miquel “de Ceba” i la seva bonhomia, Vicent llaurant un camp o son pare controlant la crema de la palla de la xufa, la Cristina perseguint llauradors perquè li portin a temps aquelles cebes que han d’enviar a Perpinyà o el Kike, amb el seu no parar, amunt i avall, d’un camp a l’altre.
Fa anys, quan començava els meus quefers fotogràfics a l’Agència Zoom, vaig fer la foto-fixa d’una sèrie que, en un principi, havia d’emetre’s per un canal digital, dels pocs que hi havia aleshores, però que finalment sembla ser que no es van posar d’acord i va acabar venent-se, crec, amb El Periódico de Catalunya. Era una sèrie de cuina, entre la realitat (pels personatges que hi sortien, com el Ferran Adrià bàsicament) i la ficció (per les situacions que es plantejaven amb personatges inventats, que interpretaven actors i actrius).
Jo corria per allà amb la meva càmera, intentant no molestar gaire, quan va resultar que, quina previsió els de producció, els faltava cobrir un paper. El del Juan. Juan, “el fotógrafo”.
No sé qui va tenir la idea, però ves, qui millor per fer aquest paper que el xaval que rondava per allà amb una càmera. Només era qüestió de vestir-me una mica. Em van fotre un jersei que trobo que m’anava petit i que crec que va escollir el mateix que va escollir la camisa del Ferran Adrià. I un cop caracteritzat, aprendre’m el guió. Curt, més aviat.
Podria haver estat l’inici d’una gran carrera als escenaris? Crec que no, vistos els resultats. Em sembla que de la meva entrada en escena, on parlo, només vam fer una presa i llestos. El Ferran Adrià i jo trepitjant-nos les frases, i mira que en tenia poques. El lloguer del loft de Poblenou on grabàvem devia ser car i anaven per feina, potser. O, potser, les lliures adaptacions de guió que al llarg dels dies de rodatge havia anat fent el cuiner sumades a aquest accent d’Albacete que tinc, van fer descartar qualsevol segon intent. La resta del capítol em limito a anar apareixent en algun moment com fent que treballo.
Perquè veieu els meus més que dubtosos dots interpretatius, aquí us deixo el capítol “Entrevista con tapas” en que comparteixo escena amb el cuiner i amb la periodista Núria Ribó, en el paper d’ells mateixos. L’únic que realment actuava era jo. O sigui que es podria dir, sent estrictes, que era l’actor principal del capítol, vaja.
El vídeo gairebé dura vint minuts, però he fet talls, escurçant-lo fins a tres, per no allargar-ho massa. A sobre, del total potser no arribo a sortir més de vint segons. El que passa és que estic dosificat per no acaparar protagonisme. Això sí, haureu d’estar atents, que de vegades sóc com la publicitat subliminal de la Coca-cola en les sales de cine, que deia aquell rumor.
La llàstima de tot plegat és que amb els talls que he fet no podreu ni tan sols aprendre les receptes que explica el Ferran Adrià, per si mai volíeu sorprendre uns convidats. Carxofes amb ous de perdiu i ous de truita, calamars en tèmpura i en la seva tinta i formatge fresc amb alfàbrega, tomàquet i anxoves.
Pels més despistats, sóc el noi que apareixo amb una càmera i amb cabell.
I un consell: si voleu veure-ho sense deixar-vos-hi la vista, feu clic al quadradet de “pantalla completa”, a baix a la dreta.
... de tant en tant 