Aquest mes de desembre Barcelona bullirà d’activitats relacionades amb la cançó improvisada. En tres espais diferents, l’Euskal Etxea, l’Espai Mallorca i La Violeta, de Gràcia, hi tindran lloc presentacions i projeccions de documentals, cantades, xerrades, sopars, presentació de llibres i l’exposició Glosadors, amb les fotografies que vaig fer fa un grapat d’anys. Un treball que havia donat peu a parlar-ne en diferents ocasions en aquest blog.
Tota la informació la trobareu en aquest enllaç. Els qui pugueu, no us ho perdeu!
Quan el company Jordi Borràs -que com qui no vol la cosa, a més de ser fotògraf és il·lustrador– m’ho va demanar, ja li vaig dir: “Segur? Vols dir? Jo?”
Portada del llibre de Jordi Borràs
Doncs al final sí. Volia que l’epíleg del llibre que estava preparant amb Pol·len Edicions l’escrivís un servidor. Ja és prou responsabilitat com que a sobre sàpiguis que el pròleg l’escriurà algú de la talla de David Fernàndez, “militant incansable, periodista exemplar i, puntualment, diputat”, manllevant les paraules de l’Anna Gabriel en el seu parlament aquesta Diada passada.
Carta blanca per dir-hi el que vulgués o pensés. I és el que vaig fer. Quan li vaig enviar em va dir que n’estava encantat (què havia dir dir, pobre…). Espero, com a mínim, que estigui a l’alçada del llibre. Un repàs als últims quatre anys de patejar-se els carrers de la Barcelona que surt al carrer i les garrotades sense número de placa.
Aviat sortirà a la llum el llibre “Cop de CUP. Viatge a l’ànima i les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular” (Edicions62). Serà el 13 de novembre.
Escrit a quatre mans (les de l’escriptor Julià de Jòdar i el periodista David Fernàndez) i després de desenes d’entrevistes i mesos de treball, les 400 pàgines d’aquest llibre ens aproximaran a la CUP. Passat, present i futur. Ho expliquen en aquest enllaç del blog que s’ha creat per encabir tot el material que no ha anat a impremta i que s’anirà penjant diàriament (cada dia una entrevista completa).
Jo hi he posat el meu granet de sorra amb les fotografies dels entrevistats i algo d’arxiu, portada inclosa, que sempre fa il·lusió.
El 17 d’abril de 1996, 19 camperols i camperoles van ser assassinats al Brasil. Des d’aleshores, aquesta data ha esdevingut el Dia Internacional de les Lluita Camperola. Grans propietaris, corporacions, empreses hidroelèctriques, bancs, inversors, operadors turístics i immobliliaris, amb la complicitat del Banc Mundial com a garant de tanta rapinya, són culpables de les penúries de la pagesia arreu. Culpables del desplaçament forçós de les poblacions locals. Culpables de la violació dels drets humans i dels drets de la dona. Culpables de l’augment de la pobresa. Culpables de la contaminació ambiental i de la destrucció d’ecosistemes. Acaparadors de terres.
Des dels camperols veneçolans que lluitaven i lluiten contra els grans terratinents (i els seus sicaris), lladres de terres que han deixat improductives milers i milers d’hectàrees de terra (com l’española Duquesa de Alba, a Andalusia) mentre hi ha qui amb prou feines té un plat de menjar a taula, als llauradors de l’horta de València que veuen com el creixement urbanístic a cop de talonari se’ls menja les terres o als del Delta del Llobregat que, si no plantem cara, deixaran de collir carxofes per donar pas a la indústria del totxo i els casinos Made in Las Vegas de la mà del multimilionari sionista i finançador de la dreta més reaccionària iankee i israeliana, Sheldon Adelson& CiU.
Parlava en l’anterior post sobre lo emocionant que va ser el matí que vaig estar fotografiant el martinet blanc i el blauet, per allò de ser, ni que fos per una estona, un fotògraf de natura o un naturalista, que al cap i a la fi ve a ser el mateix. Si més no, per ser un bon fotògraf de natura has de ser, també, un bon naturalista.
Us deia llavors que en un següent post us parlaria de més fotos de fauna que he fet, arran d’aquest encàrrec. Si fa unes setmanes us parlava d’una espècie de rapinyaire urbà que està aprofitant els temps que corren per escanyar més encara als que més pateixen, en aquest us parlaré dels de tota la vida: voltors i milans. Els que volen i tenen plomes.
Va ser un dia lleig, què hi farem, fred, de cel gris i poca llum. Però almenys no va ploure. A les sis i mitja del matí pujàvem amb el Jordi Castillo, de l’Estació Biològica del Pallars Jussà, cap a un dels aguaits que la gent de Photologistics gestionen a diferents indrets del país. Aquest, a la Serra de Lleràs, està pensat per a fotografiar voltors (Gyps fulvus), milans(Milvus milvus) i aufranys (Neophron percnopterus) en ple vol, aprofitant el canyet que amb finalitats de conservació del ocells carronyaires amenaçats gestiona l’Estació Biològica.
Acabo d’entregar una feina que m’havien encarregat allà pel juny, esperat durant el juliol i començat, ja amb les coses clares del que havia d’anar a fotografiar, l’agost. Fins ara, que tot just l’he acabada (tret d’alguna foto concreta que em queda pendent). El cas és que he voltat prou per diferents comarques i m’ha tocat fotografiar uns quants indrets i espais naturals. Per qui no ho sàpigui, de jovenet era addicte als documentals de natura. I d’aquí em van venir les ganes de dedicar-me a la fotografia, m’imagino. En un principi volia ser un d’aquells fotògrafs de natura que tant admirava (i admiro) però ja ràpidament vaig tirar cap a una altra banda.
No he patit com el Michael “Nick” Nicholsen aquest vídeo “Wild photographers” que van repartir, aleshores i si no recordo malament, amb un col·leccionable de fotografia de natura distribuït per un dominical per augmentar vendes i, potser per això, en alguns moments he disfrutat com un nen tot i les limitacions amb l’equip que porto per fotografiar fauna, sobretot pel que fa a teleobjectius.
Lo més semblant al patiment del Nichols amb els mosquits d’Ndoki van ser les 4 picades d’abella que ens van fer marxar del prat on estàvem fent unes fotos a unes arnes. [Nota: si mai us ataquen abelles, no correu, no feu moviments ràpids de braços, no us poseu nerviosos. És a dir, res del que vaig fer jo.]
He fotografiat, pacientment, un blauet (Alcedoatthis) i un martinet blanc (Egretta garzetta) a la Reserva Natural de Sebes, a Flix. Matinar i esperar que apareguéssin amb la sortida del sol va valer molt la pena. En els temps que vaig estar a la Universitat havia estat prou aficionat a l’ornitologia i vaig disfrutar només veient com el martinet s’estava allà quiet veient passar amunt i avall el blauet d’un costat a un altre de la bassa. Ara sobre un tronc, ara sobre una canya.
Unes altres fotos les vaig anar a fer a unes finques a Pratdip, on em vaig trobar aquesta serp blanca (Rhinechis scalaris) que gairebé trepitjo sense adonar-me’n (només hauria faltat això, una que veig i la mato abans de poder-la fotografiar). Encara devia estar freda, per l’hora que era, i es movia molt lentament, així que m’ho va posar més fàcil per fotografiar-la.
... de tant en tant 