Per començar l’agost, res millor que una caleta a Mallorca. Concretament la del Moro, a la costa sud de l’illa. El paradís. Compartit amb quaranta persones més, clar.
Pàgina de l’agost, del calendari instagràmer. © Oriol Clavera
Com sempre, si voleu i us agrada, us la podeu posar de fons d’escriptori per saber quin dia sou. Encara que sigui a l’agost.
Fa gairebé un any, vam recórrer la Costa Brava en caiac amb els amics de Transbrava, descobrint els racons amagats d’aquesta costa, abruta a estones i de platges paradisíaques, d’altres. Bona entrada al març!
Costa Brava en caiac © Oriol Clavera
Més fotos al meu instagram @oriolclavera
I ja som al febrer, amb aquesta foto de l’illa de Santo Antão, a l’arxipèlag de Cabo Verde.
Botó dret i desar imatge, qui se la vulgui posar de fons d’escriptori.
© Oriol Clavera
I amb aquesta foto del julhet, que en diuen en occità del juliol, entrem com les caiaquistes de la foto s’endinsen al Congost de Montrebei, al mes de juliol.
El proper mes de maig surt publicat el Dossier Central sobre CAP DE CREUS que, per encàrrec de la revista Descobrir Catalunya, em va portar a donar tombs, el mes de març, per aquest racó de l’Alt Empordà.
Badia de Port de la Selva. Cap de Creus (Alt Empordà)
Com sempre, una de les coses bones d’aquesta feina és que pel camí et vas trobant gent prou interessant. Protagonistes pre-meditats -a la redacció de la revista i als escriptoris dels periodistes autors dels textos- i espontanis, els que em vaig trobant jo en el terreny. Uns i altres dónen la dimensió humana a aquesta feina, de vegades solitaria.
Com l’Antonio, el pastor de cabres que vaig conéixer al Coll de la Pallera, a tocar del monestir de Sant Pere de Rodes i amb qui vaig passar una estona de conversa al voltant de la situació de la seva menysvalorada feina (fem memòria dels incendis, per exemple), el Frederic “Licu” i el Josep, amb qui vaig embarcar-me a bord del Marina per costejar amb una mar inesperadament moguda fins a Cala Prona. Ara un rap, ara un congre, ara un pedrot. Xarxa enllà una llagosta, algun pop atrapat per sorpresa intentant cruspir-se un peix enxarxat,… O el Siset, l’avi de Port de la Selva que als seus 85 anys encara surt amb la seva barca a pescar.
Cap de Creus -molts ja el coneixereu- és un lloc amb racons fantàstics, com el Pla de Tudela; paradisíacs, com alguna cala a cop de rem amb els amics de Transbrava; mariners, com les llotges de Roses o Port de la Selva; turístics, com Cadaqués o Empuriabrava; salvatges, com tants racons del Parc Natural; històrics, com Sant Pere de Rodes o la ruta megalítica de Vilajuïga…
El millor que podeu fer és, si teniu curiositat, passar pel quiosc, la biblioteca, la perruqueria, ca’ls sogres o on sigui que la pugueu fullejar. I a més del Cap de Creus, pel mateix preu, us portarem a descobrir “El camí de l’últim càtar” i “L’arquitectura renaixentista als Ports” de la mà dels fotògrafs Òscar Rodbag i Jordi Play.
Bon viatge!
Vall de Paúl. Santo Antão, Cabo Verde. © Oriol Clavera
Santo Antão és la més oriental i septentrional illa de Cabo Verde, un arxipèlag africà de deu illes, regades per les aigües atlàntiques i pels càlids vents Alisis provinents del continent, que ens van ajudar a creuar l’Atlàntic amb el veler Onas, ja fa gairebé deu anys.
Santo Antão és una illa volcànica per descobrir a peu, a través d’uns camins de matxos (aquí la paraula manté el seu sentit, doncs són els camins que utilitzen els seus habitants per anar amunt i avall de les valls, molts cops carregant la collita o la llenya a sobre el cap o amb ruc). Dos meitats, la nord verda i cultivada i la sud, aspra i dura, però totes dues muntanyoses i una molt bona destinació pels qui els agradi caminar.
Un cop esgotats de les caminades, algunes molt dures, sempre ens quedarà la platja de sorra negra de Tarrafal de Monte Trigo per remullar-nos els peus descalços arran de mar.
Un reportatge que he fet per la revista basca “Zazpihaizetara” i que ha de sortir aquest proper mes d’abril, i del que us avanço algunes fotografies.
Ponta do Sol, Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Ponta do Sol, al nord de l’illa de Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Vall de Paúl. Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Vall de Paúl. Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Bordeira de Norte. Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Trekking de Bordeira de Norte. Santo Antão. © Oriol Clavera
Porto Novo, Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Tarrafal de Monte Trigo. Santo Antão (Cabo Verde) © Oriol Clavera
Primera entrega del calendari 2014, amb una foto de la Vall del Ser, a Santa Pau (La Garrotxa), a primera hora d’un matí de principis de juny.
Com anireu veient, cada mes en un segon idioma diferent. De les més esteses a les més minoritzades i oprimides.
Ahir vaig estar fent una passejadeta, de les 8h a les 17,30h (a les tres del matí em prenia un ibuprofè per alleujar el mal de cames que no em deixava dormir) pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Des d’Àreu, on havia anat a dormir la nit abans després de fer algunes fotos al bosc de Virós, fins al Pla de Boet. Aviat els colors de tardor se n’aniran al mateix temps que el fred s’obrirà pas. Si us afanyeu encara hi sou a temps.
Colors de tardor al Bosc de Virós.
Camí del Pla de Boet.
El Pla de Boet.
Baixant vaig passar per l’itinerari de la Rebuira, un corriol que voreja el riu Noguera de Vallferrera
Diuen que el primer que ha de tenir un fotògraf és un bon parell de sabates. Després d’això, i abans que la càmera, ha de tenir un bon parell de cames, afegeixo. Des d’aquí, la meva admiració i reconeixement als fotògrafs de natura.
El proper diumenge 13 el Zazpika, suplement dominical del diari Gara, publica un reportatge que ens fa gaudir del Pirineu lleidatà, posant-nos en remull d’una manera o altra.
Endinsant-se al Congost de Montrebei en caiac.
Tenint en compte que les alçades no són el meu fort, encara vaig sortir airós del repte. D’acord que fa uns anys ja vaig fer un reportatge sobre parapent que va sortir publicat al Descobrir i em va tocar volar amb la gent d’Entrenúvols, pel que hauria d’estar curat d’espants. Però a l’hora de fer fotos de barranquisme (amb els amics de Barrankisme) no volia acabar empastat contra una paret de roca en calcular malament les distàncies a l’hora de saltar a un gorg d’un barranc pirinenc. Però estic escrivint això i no dictant-ho, jo amb els braços enguixats, a ningú.
Lo de baixar en ràfting, com que com a molt caus a l’aigua, doncs no em feia cangueli. Remar per Montrebei no ho vaig fer. Jo anava de paquet en una barca o a peu per terra. Però m’apunto lo de fer-ho en caiac. El lloc s’ho val!
Posar-me el barnús a un balneari… no vaig tenir la sort. Apuntat a l’agenda. Tirar la canya tampoc ho he fet. Si més no al riu. Però crec que no tindria prou paciència.
Lo de banyar-se als gorgs, fantàstic. El que passa és que a alguns m’hauria fet falta el neoprè de quan vaig fer el barranc. En d’altres, com el del riu Abella, l’aigua estava boníssima.
I dels llacs i estanys, encara me’n queden un munt per fotografiar. Una bona manera, amb la gent d’Obaga, que pel camí et van explicant aquells secrets del paisatge, de la flora i de la fauna que ens anem trobant.
Així que els que tingueu l’oportunitat de trobar el Gara -a casa nostra a Barcelona (a les Rambles, a Passeig de Gràcia, com a llocs cèntrics)- si voleu, ja ho sabeu. Us haureu de donar pressa, però, que n’arriben pocs. I sinó, sempre podeu passar pel Centre Cultural Euskal Etxea a fer uns pintxos i fullejar-lo allà. A Barcelona, també (maleït centralisme!)
Per la resta de mortals, així que en tingui la versió definitiva, en penjaré el PDF aquí.
Amb aquest suggerent títol es presenta al Descobrir Catalunya d’aquest mes d’agost, el reportatge que em van encarregar sobre el petit poble de l’Alta Garrotxa.
Amb text de l’Emma Aixalà, ens dóna cinc motius per fer-hi una escapadeta.
Talla de la Divina Majestat de Beget.
Quan tothom amb qui parlava i li comentava que havia de fer una foto a la talla de la Divina Majestat de Beget que hi ha a l’interior de l’església de Sant Crsitòfol, em deia que havia de parlar amb en Joan de Ca la Tuta, que és qui té les claus. Al mateix temps, un mig somriure se’ls feia a la cara, seguit d’un “vigila, que té un geni… Justament avui que fa festa”
I clar, jo havia de fer la foto, precisament, el dia que ell es pren de festa i puja a Camprodon.
L’espero davant de casa seva a l’hora que m’havien dit que arribaria, amb el bus escolar. I allà baixa, amb cara de poques ganes de conversa i veient-la venir. Un paio carregat amb càmera i trípode té molts números de voler alguna cosa.
Després d’escurar-me la gola, posar cara de molt bona persona i un to de veu de sant i em disposo a explicar, demanar, tornar a explicar, suplicar, que si m’havien dit que, que es que sinó hauré d’esperar-me a demà i clar, em fa anar molt malament, que si només serà un moment, que si un si us plau per aquí, que quin greu em sap per allà, que si no calgués no el molestaria… Finalment, impassible, després de deixar-me plantat al mig del carrer i ell entrar a casa, diria que sense haver-li fet la més mínima pena, callat i amb mala cara, torna a sortir a veure si encara estic allà com un estaquirot (evidentment hi sóc, amb cara d’imbècil més que d’estaquirot) , i accedeix a fer els 100 metres que ens separaven de la porta de l’església i obrir-me-la cinc minuts.
Pensant que potser la vista de la talla l’ha entendrit, encara tinc la valentia de demanar-li si no li podria fer un retrat a ell per la revista. Està clar que la té molt vista, ja…
La resta del reportatge va ser molt més plàcid i són els altres quatre motius per fer una escapada a Beget. Així que ja ho sabeu!
Ermita de Sant Valentí de Salarsa.
Sant Cristòfol. Beget (Alta Garrotxa)
Riera de Salarsa.
Per cert, era un divendres. Quedeu avisades.
... de tant en tant 