I ja som al febrer, amb aquesta foto de l’illa de Santo Antão, a l’arxipèlag de Cabo Verde.
Botó dret i desar imatge, qui se la vulgui posar de fons d’escriptori.
Tornem-hi!
Dotze mesos després, ràpid a fer el calendari. Aprofitant la maqueta que vaig fer l’any passat, que vaig just de temps. Les properes dotze fulles ens portaran al Pallars Sobirà, a Cabo Verde, a una cala de la Costa Brava, a la Bretanya, a la Vall del Ges, a Sant Feliu de Guíxols, a la Garrotxa, a la paradisíaca Mallorca, a la Vall del Ges (altre cop), al Pallars (també, altre cop), a Barcelona i per tancar l’any, a bord d’una barqueta de pesca artesanal a la Costa Brava, amb mar remoguda però sense marejar-nos.
I quina és la novetat d’enguany? Que les dotze fotos que il·lustren el 2015 estan fetes amb el telèfon i les he recuperat del meu compte d’instagram (@oriolclavera, per a qui li vingui de gust).
Aquí el teniu. Tot de cop perquè vegueu el que vindrà. Cada mes, una pàgina que podreu guardar-vos des d’aquest mateix blog, qui us el vulgueu posar de fons d’escriptori mensual.
Espero que us agradi!
Aquest mes de desembre Barcelona bullirà d’activitats relacionades amb la cançó improvisada. En tres espais diferents, l’Euskal Etxea, l’Espai Mallorca i La Violeta, de Gràcia, hi tindran lloc presentacions i projeccions de documentals, cantades, xerrades, sopars, presentació de llibres i l’exposició Glosadors, amb les fotografies que vaig fer fa un grapat d’anys. Un treball que havia donat peu a parlar-ne en diferents ocasions en aquest blog.
Tota la informació la trobareu en aquest enllaç. Els qui pugueu, no us ho perdeu!
Per acabar l’any, 12月 en japonès, els últims colors de tardor vora el riu Noguera de Vallferrera, al Parc Natural de l’Alt Pirineu, esperant les primeres nevades.
Com sempre, botó dret del ratolí per guardar-vos l’última pàgina del calendari i posar-vos-la de fons d’escriptori.
Aviat farà quatre anys vaig acompanyar una jove poeta, la Laia Noguera, a fer una entrevista (jo feia les fotografies) pel suplement de literatura del diari basc Gara. Ella, il·lusionada com ho hauria estat -segons em confessava per telèfon- una altra poeta, la Laia Carreras, em deia que anàvem a veure una de les nostres grans poetes. Jo no hi entenia. Avui ens ha deixat.
Rica en cultura. Rica en poesia. Els principals mitjans li dedicaran, però, les portades a un que era ric en diners. Podrit en diners. A un lladre.
El ramat de cabres d’en Francesc, del petit poble de Bar (l’Alt Urgell), pastura cada tarda pels prats, amb l’imponent serra del Cadí aguaitant. Elles no hi entenen de dies, setmanes o mesos. Però nosaltres, sempre pendents del calendari, ens encaminem cap l’agost o, com en diuen a Gal·les, cap a l’awst.